En blanc

Fa molts dies que intento entrar aquí, em miro la pantalla en blanc i torno a marxar. La meva ment l'imita, com un televisor apagat. O potser no fa tants dies, però m'estic davant aquesta pantalla més hores de les que voldria admetre. Han passat masses coses com per estrenar tan tranquilament l'octubre, i el que passa cada nit darrera la porta de la meva habitació no ajuda gens. Estic dèbil, cansada, avorrida d'un orgull miserable i que no sap per què té tantes ànsies de protagonitzar escenetes de sèrie b. No puc admetre que vull que em truquis/in, o que pensis/in en mi o que m'envïis/in missatges. Però continuo recordant aquella olor, aquell tacte i el que es pitjor, comprovant la pantalla del mòbil a pesar de l'orgull. I sí, Alice, si sóc massa adolescent és per que aquest cap de pardals no vol moure's d'on és. Les hores passen i qui dia passa any empeny, i així s'escolen els dies en una buidor que no té res a veure amb Londres ni amb el temps.

Té a veure amb la incomoditat d'una cuina que és menys familiar cada matí, que cada cop s'amara més i més d'alcohol mentre les oportunits d'anglicitsar-se s'escolen per sota la porta, pel desguàs de la dutxa i per aquestes finestres que s'obren tan malament. La universitat és blanca. El cementiri sembla l'únic lloc on es pugui descansar en pau. L'Alícia es mira els alumnes de primer any, i amb despreci, els considera inferiors i intenta odiar-los a tots. Les poques coneixences, es van dissolent en una mar, una mar de cares, de vels, de rostres tapats, de mans enguantades, de formes dissmulades sota un centenar de túniques, de religions estranyes i trets facials exòtics i desconeguts. A poc a poc, aquest color de pell oliva va entrant al campus, en mil tonalitats diferents, parlant de coses estranyes que no s'entenen i amb gestos que no podries intentar compendre mai. Llavors es fa una muntanya, les parets s'alcen com un turó, el far es desdibuixa i es creen presons entre quatre parets i un edredò. I així passen les hores mortes: sense treballar, sense sortir, sense escoltar , sense pensar, forçant-se a no explorar. No fos cas que descobríssin quelcom excepcional, quelcom pel qual valgués la pena moure's , o lluitar, o treballar, o quelcom que motivés.

Tot canvia, però, en arribar a classe: Traspassar aquell llindar, tornar a creure en el lliurepensament, en l'esquerra irredempta, en les utopies possibles, en la llibertat de paraula i expressió. Però, ai las, que bé que sabem que són falàcies, amics meus, que la universitat, per molt anglesa que sigui, continua tant o més infectada del món exterior que els colegis que has vist de petita.

Només fa falta callar, restar en silenci, i intentar entendre, enmig de tota la confusió, qui penses ser, Alícia, i com penses afrontar tot allò que no t'agrada. Perqué si haguèssim d'anomenar una sola cosa que tinguis clara, seria el fet de que saps que aquest no és el camí.

I ja n'hi ha prou de dreceres, dreceres indomables, bastardes, comportaments infantívols i juganers. Ara toca aixecar-se i acceptar totes les conseqüències d'un sol acte, i anar pel camí llarg, sense buscar dreceres inútils que et porten a culs de sac.