Segona part

Primera part aquí.

Potser sempre he estat innocent per entendre aquestes coses. No sé... no sé. No sé perquè tinc tanta por al fracàs, i sobretot al fracàs social. Ara tinc amics i els voldré conservar per sempre., però al mateix temps intento fer un esforç per trencar possibles llaços d'amistat amb noves persones. No m'interessen les relacions, i a la meva manera, les allunyo i les faig fugir. És al.lucinant. No suporto les xarxes socials, intento passar desapercebuda, faig esforços per no destacar, perquè no em mirin, perquè no em parlin. Després em quedo a la meva habitació, sola, no sé si trista (no ve al cas) i penso només en aquelles persones que són importants per mi. La resta no m'importa. I l'esforç per ser una persona social, i sociable; queda en un segon pla. Tinc massa por al fracàs, doncs, i a patir. Això ja està dit. Però malgrat tot ho entenc, me n'adono, ... això m'ha portat a ser una persona grisa i poc important. He aconseguit el què volia: Que la gent no em miri més. I ara, què? Ha estat un pas en fals, perquè no em vull estancar en aquest estat semi-capoll. M'acabo de quedar buida. Escric per saber, per entendre'm, per flipar quan sigui gran. (més gran). Escric com a teràpia, potser. Qui sap. I després, arriba tot el drama. Per entendre qui sóc, o potser per buscar-me una mica a mi mateixa, construeixo la meva personalitat artificialment, a través de mites. A través de mites i odis. Llavors penso en les dicotomies, faig un esforç per entregar-me a la modernitat, a allò contemporani, per estar informada... Crec que aquí hi juga un paper molt important el meu narcisisme. La meva educació. El pensar que en questa vida és més important la cultura que l'amistat. A través de mites, doncs, construeixo la meva biografia i el meu jo present. Però això no em defineix com a persona, aquest és el meu drama. Defineix els meus gustos, però no la meva personalitat. I per complicar-ho tot encara més, com més ganes tinc de parlar de mi mateixa, més callo. I em callo a mi mateixa. M'autoreprimeixo abans de parlar. Accepto el que ve, em torno passiva, distant... pretenc que tot em fa fàstic. Que em distancio de la realitat. Visc al meu món, surreal, oníric,... allí no m'hi poden molestar. Quan surto amb els altres faig somriures de compliment, em porto com una nina ben educada que queda bé, i només seu i mira en tota la nit. Mai actuaria en el rol del líder. Per evitar disgustos, i enemics, em torno passiva. No suporto els conflictes. Els defujo tant com m'és possible. Intento quedar sempre bé, caure sempre bé, no discutir amb ningú. No munto mai escàndols. Sóc tan diplomàtica...! A qui vull enganyar. Això no és el meu veritable jo. No sé què sóc ni què m'agrada, només em passo les nits somniant en quelcom millor.....