Halloween

Em sento més lliure, últimament. Més "al mando" de la meva situació. Tinc la sensació de que puc agafar la vida per les regnes, i encarar-la allà on vull que vaja. I per això puc anar-me'n amb un tio que no conegui de res al cap de cinc minuts de compartir crispetes dolces amb ell. I estar-m'hi més de dos hores a la intempèrie, gastant saliva.... i fent que em convidi a casa seva. I si no, robant algun fetitxe seu.

Encara que els pallassos del carrer em somriguin, o es burlin de mi, una nit com Halloween (perdó) és una nit màgica, és una nit per desinhibir-se i no pensar en el que vindrà. No preveure res. No pensar en les conseqüències. Parar la mà i fer que se t'enduguin a on vulguin....

Necessitava un moment de locura. Bé, no jo. L'Alice, disfressada d'Anka i fent-se passar per una noieta nòrdica d'Iceland. Una nit per ser un guepard, i no una noia normal amb por al compromís.

Segona part

Primera part aquí.

Potser sempre he estat innocent per entendre aquestes coses. No sé... no sé. No sé perquè tinc tanta por al fracàs, i sobretot al fracàs social. Ara tinc amics i els voldré conservar per sempre., però al mateix temps intento fer un esforç per trencar possibles llaços d'amistat amb noves persones. No m'interessen les relacions, i a la meva manera, les allunyo i les faig fugir. És al.lucinant. No suporto les xarxes socials, intento passar desapercebuda, faig esforços per no destacar, perquè no em mirin, perquè no em parlin. Després em quedo a la meva habitació, sola, no sé si trista (no ve al cas) i penso només en aquelles persones que són importants per mi. La resta no m'importa. I l'esforç per ser una persona social, i sociable; queda en un segon pla. Tinc massa por al fracàs, doncs, i a patir. Això ja està dit. Però malgrat tot ho entenc, me n'adono, ... això m'ha portat a ser una persona grisa i poc important. He aconseguit el què volia: Que la gent no em miri més. I ara, què? Ha estat un pas en fals, perquè no em vull estancar en aquest estat semi-capoll. M'acabo de quedar buida. Escric per saber, per entendre'm, per flipar quan sigui gran. (més gran). Escric com a teràpia, potser. Qui sap. I després, arriba tot el drama. Per entendre qui sóc, o potser per buscar-me una mica a mi mateixa, construeixo la meva personalitat artificialment, a través de mites. A través de mites i odis. Llavors penso en les dicotomies, faig un esforç per entregar-me a la modernitat, a allò contemporani, per estar informada... Crec que aquí hi juga un paper molt important el meu narcisisme. La meva educació. El pensar que en questa vida és més important la cultura que l'amistat. A través de mites, doncs, construeixo la meva biografia i el meu jo present. Però això no em defineix com a persona, aquest és el meu drama. Defineix els meus gustos, però no la meva personalitat. I per complicar-ho tot encara més, com més ganes tinc de parlar de mi mateixa, més callo. I em callo a mi mateixa. M'autoreprimeixo abans de parlar. Accepto el que ve, em torno passiva, distant... pretenc que tot em fa fàstic. Que em distancio de la realitat. Visc al meu món, surreal, oníric,... allí no m'hi poden molestar. Quan surto amb els altres faig somriures de compliment, em porto com una nina ben educada que queda bé, i només seu i mira en tota la nit. Mai actuaria en el rol del líder. Per evitar disgustos, i enemics, em torno passiva. No suporto els conflictes. Els defujo tant com m'és possible. Intento quedar sempre bé, caure sempre bé, no discutir amb ningú. No munto mai escàndols. Sóc tan diplomàtica...! A qui vull enganyar. Això no és el meu veritable jo. No sé què sóc ni què m'agrada, només em passo les nits somniant en quelcom millor.....

LUCIDESA, SURREALITAT I DIPLOMATISME, o Mirall. Espill.

He tingut un petit cop de lucidesa. A voltes em sorprenen quan estic concentrada pensant en els deures, en els assajos per entregar, o mentre estic cuinant un pastís. Aquest cop ha estat rotund, un flash de llum que m'ha deixat clavada al terra com un ninot de palla. Gràcies a aquest tipus de visions acostumo a coneixèr-me una mica millor. M'ajudo a veure'm a través de l'Alícia. M'explica el perquè de tot plegat.
Bé, com anava escrivint. He tingut un llampec i un xoc. Un autèntic BLITZ. Jo sóc una persona sense identitat. Encara no sé qui sóc. De fet, probablement no ho he sigut mai. Crec que el procés es va quedar estancat durant el principi de la meva adolescència. Probablement quan començava la ESO. Després, les auto laceracions i els desordres alimentaris van venir després. I amb ells, el psicòleg de l'escola. Va ser aleshores quan vaig deixar de desenvolupar la meva personalitat, em vaig estancar i vaig fer els possibles per reprimir qualsevol espurna d'espontaneïtat. L'únic objectiu que tenia al a vista era passar desapercebuda. Que ningú em mirés. Que ningú em notés. Vaig deixar que els anys llisquessin damunt meu com una manta pesada, llanosa, rònega, enfarfegadora, pesada. Una fina capa de pols s'anava acumulant damunt del meu cor. L'Ares no es tornaria a obrir fins a la Universitat. No tornaria a sortir de l'ou fins aleshores, en aquell moment encara estava dins el capoll. Em preparava per fer el pas d'eruga de Secundària a meravellosa papallona universitària. I sí, els anys van passar. Em vaig perdre tota l'adolescència. Després tampoc va ser tan fàcil o bonic com m'esperava, per això. Vaig arribar a la Uni. Però també vaig arribar als aires repressius de la residència, aquella competència ferotge, a aquell sabor tan amarg de la gent mirant-te per damunt l'espatlla. Buscar el teu rol dins l'establishment. Crec que la gent sempre ha esperat que fos qui realment era. I com més expectants estaven, més feia jo per amagar-me i passar desapercebuda. Potser jo els semblava amenaçant, per això hi havia tantes cares disposades a odiar-me. No ho sé, esperaven poder riure's de mi, o que fos algú independent,amb caràcter, amb èxit, amb gent al meu voltant. Jo era tot el contrari. M'escudava darrere altres persones. Sovint feia eleccions errònies, també, i m'acabava ajuntant amb gent que eren outsiders. Com aquella estudiant de medicina d'Olot. Ara, mirat des de la distància, em sembla curiós... no sé que se'n devia fer, de la Risin, de la Gina, de l'Agnès. Aquella meravellosa noia.

Segona part aquí.

Ta-Dah!

I want to know about your last note in Facebook. Yeah, THAT. Right. Ok, what was THAT? Are you going to tell me? Is she true? Is this your real intention -I mean, then, why on earth would you go on with me to Camden last Saturday? Is this a common way of behaviour in Brazil or something? I don't know... Ok, I won't pretend I'm not offended. I'm too rough for that. Yes, I'm offended. And yes, I want to work it out. Oh, and by the way, no, I'm not the one who's going to take the first step to mend that. But i still don't get it. I mean, open relationship? Then, what? So on, and on, and on, till you come back. I'm not believing this. Actually, yesterday I asked you about that. And now you come up with all this bullshit.. I don't get your intentions. Hope you're going to explain this to me, 'cause, quite frankly, I don't get it at all. So I would appreciate some explanations from your side... You see, Anna was right. She told me to post you some kind of "Congrats!", something like that. It would be a piece of advice. An awareness. But I think that's not my style, so, I'll just wait till.. I don't know. But I'm not answering you any more text messages, so don't even try to make the effort. That's what I'm going to do. Sit and wait. How the story gets on. Kind of funy, actually. See, I would never have expected this from you... I mean, weren't you supposed to be interested about me? And just right now, after my first important text message, after saying something really deep, you go and fuck it all. Well, that's nice, I guess.
Unbelievable. Please, if your message is some kind of "i'm no longer interested in it" you could have been more serious. Or at least have told me straight away we're not getting to the same point together. Were'nt my intentions fully clear? I apologize if I've been pretending I was too cold. Sorry about it, but it's the way I behave when things start to drive me crazy, to freak me out. That's my response to closer attachement. I try to give no signs, pretending to control the situation. I always get caught by it, I usually end up entangled. I know, it's always been the same story, but that's my stuff. My God, I cannot believe this. I'm going crazy. I need an answer. And if it is what I'm figuring out, I'll probably end up with a huge amount of daily valeriana, therapy twice a week and a little depression. Ta-dah! Surprise! Yes, that's what is wrong with me. You nevere really asked, so I suppose it's normal if you go like "OMG!" afterwards. I always had communicating problems, I am a kind of... -let's put it plainly - social uncapable and unskilled person. Never had a normal relationship with someone else becouse of my instability, my insecurity and my problematic fears. claustrophobia and aracnophobia are only the top of the iceberg... it grows huge, enormous, under the greasy, oily surface.

El millor consell que et podien donar

Tot continua al revès: Les portes de les neveres s'obren del revès, la polaritat de les aixetes (freda/calenta) continua del revès, els cotxes van al revès, les portes i les claus obren cap a l'altre cantò, les parades d'autobusos miren cap al carrer i no cap a la carretera. Els semàfors s'apaguen en comptes d'estar en verd. Dinen a les 12 i sopen a les 8. Els blancs són minoria. És una bogeria.

La universitat no és aquell temple sagrat del lliurepensamet que l'Alícia volia creure, però tot i així la gaudeix més que a Barcelona. Hi fallen els continguts, però la metodologia és excepcional. Ara estudio coses que ja vaig aprendre a primer de carrera. Els teclats no tenen accents. Els llits tenen molles i dormo malament, intraquil.la, L'Alícia no para de demanar-me que li estableixi una rutina, SI-US-PLAU!. Em pensava que ho hauria arreglat tot ahir a la tarda però no vaig tenir-ne l'oportunitat.

Tot i així, ahir brillava un sol consolador, i enfortidor. L'Alícia em va mirar, em va somriure, i mentre creuava el pas de zebra em va dir: "Va, anem!" Jo la vaig seguir amb una rialla, mentre entràvem a les classes i parlàvem pels passadissos. Ara ja no sé si m'hi podria acostumar a Londres. Crec que tot recau en l'oportunitat de conèixer bona gent. Una vida de festes i desconeguts no em podrà omplir gaire temps més, i és igual els diners que m'hi gasti. Petita burgeseta de capritxos estúpids i pagats, obre els ulls i comença a fer quelcom de millor.

T'han donat el millor consell que et podien donar: Torna per ser la millor!

I és igual, si vénen o no, si contesten, i què passa a baix. Tu estàs aquí, i si tens ganes de comptar avions, trepitjar fulles, perdre't, donar voltes i visitar museus acompanyada, fes-ho sense sentir-te culpable. I quan ja hi estiguis una mica més bregada, llavors ja passarem al segon pas, que ja saps quin és i que és prou difícil.

En blanc

Fa molts dies que intento entrar aquí, em miro la pantalla en blanc i torno a marxar. La meva ment l'imita, com un televisor apagat. O potser no fa tants dies, però m'estic davant aquesta pantalla més hores de les que voldria admetre. Han passat masses coses com per estrenar tan tranquilament l'octubre, i el que passa cada nit darrera la porta de la meva habitació no ajuda gens. Estic dèbil, cansada, avorrida d'un orgull miserable i que no sap per què té tantes ànsies de protagonitzar escenetes de sèrie b. No puc admetre que vull que em truquis/in, o que pensis/in en mi o que m'envïis/in missatges. Però continuo recordant aquella olor, aquell tacte i el que es pitjor, comprovant la pantalla del mòbil a pesar de l'orgull. I sí, Alice, si sóc massa adolescent és per que aquest cap de pardals no vol moure's d'on és. Les hores passen i qui dia passa any empeny, i així s'escolen els dies en una buidor que no té res a veure amb Londres ni amb el temps.

Té a veure amb la incomoditat d'una cuina que és menys familiar cada matí, que cada cop s'amara més i més d'alcohol mentre les oportunits d'anglicitsar-se s'escolen per sota la porta, pel desguàs de la dutxa i per aquestes finestres que s'obren tan malament. La universitat és blanca. El cementiri sembla l'únic lloc on es pugui descansar en pau. L'Alícia es mira els alumnes de primer any, i amb despreci, els considera inferiors i intenta odiar-los a tots. Les poques coneixences, es van dissolent en una mar, una mar de cares, de vels, de rostres tapats, de mans enguantades, de formes dissmulades sota un centenar de túniques, de religions estranyes i trets facials exòtics i desconeguts. A poc a poc, aquest color de pell oliva va entrant al campus, en mil tonalitats diferents, parlant de coses estranyes que no s'entenen i amb gestos que no podries intentar compendre mai. Llavors es fa una muntanya, les parets s'alcen com un turó, el far es desdibuixa i es creen presons entre quatre parets i un edredò. I així passen les hores mortes: sense treballar, sense sortir, sense escoltar , sense pensar, forçant-se a no explorar. No fos cas que descobríssin quelcom excepcional, quelcom pel qual valgués la pena moure's , o lluitar, o treballar, o quelcom que motivés.

Tot canvia, però, en arribar a classe: Traspassar aquell llindar, tornar a creure en el lliurepensament, en l'esquerra irredempta, en les utopies possibles, en la llibertat de paraula i expressió. Però, ai las, que bé que sabem que són falàcies, amics meus, que la universitat, per molt anglesa que sigui, continua tant o més infectada del món exterior que els colegis que has vist de petita.

Només fa falta callar, restar en silenci, i intentar entendre, enmig de tota la confusió, qui penses ser, Alícia, i com penses afrontar tot allò que no t'agrada. Perqué si haguèssim d'anomenar una sola cosa que tinguis clara, seria el fet de que saps que aquest no és el camí.

I ja n'hi ha prou de dreceres, dreceres indomables, bastardes, comportaments infantívols i juganers. Ara toca aixecar-se i acceptar totes les conseqüències d'un sol acte, i anar pel camí llarg, sense buscar dreceres inútils que et porten a culs de sac.