He tingut un petit cop de lucidesa. A voltes em sorprenen quan estic concentrada pensant en els deures, en els assajos per entregar, o mentre estic cuinant un pastís. Aquest cop ha estat rotund, un flash de llum que m'ha deixat clavada al terra com un ninot de palla. Gràcies a aquest tipus de visions acostumo a coneixèr-me una mica millor. M'ajudo a veure'm a través de l'Alícia. M'explica el perquè de tot plegat.
Bé, com anava escrivint. He tingut un llampec i un xoc. Un autèntic BLITZ. Jo sóc una persona sense identitat. Encara no sé qui sóc. De fet, probablement no ho he sigut mai. Crec que el procés es va quedar estancat durant el principi de la meva adolescència. Probablement quan començava la ESO. Després, les auto laceracions i els desordres alimentaris van venir després. I amb ells, el psicòleg de l'escola. Va ser aleshores quan vaig deixar de desenvolupar la meva personalitat, em vaig estancar i vaig fer els possibles per reprimir qualsevol espurna d'espontaneïtat. L'únic objectiu que tenia al a vista era passar desapercebuda. Que ningú em mirés. Que ningú em notés. Vaig deixar que els anys llisquessin damunt meu com una manta pesada, llanosa, rònega, enfarfegadora, pesada. Una fina capa de pols s'anava acumulant damunt del meu cor. L'Ares no es tornaria a obrir fins a la Universitat. No tornaria a sortir de l'ou fins aleshores, en aquell moment encara estava dins el capoll. Em preparava per fer el pas d'eruga de Secundària a meravellosa papallona universitària. I sí, els anys van passar. Em vaig perdre tota l'adolescència. Després tampoc va ser tan fàcil o bonic com m'esperava, per això. Vaig arribar a la Uni. Però també vaig arribar als aires repressius de la residència, aquella competència ferotge, a aquell sabor tan amarg de la gent mirant-te per damunt l'espatlla. Buscar el teu rol dins l'establishment. Crec que la gent sempre ha esperat que fos qui realment era. I com més expectants estaven, més feia jo per amagar-me i passar desapercebuda. Potser jo els semblava amenaçant, per això hi havia tantes cares disposades a odiar-me. No ho sé, esperaven poder riure's de mi, o que fos algú independent,amb caràcter, amb èxit, amb gent al meu voltant. Jo era tot el contrari. M'escudava darrere altres persones. Sovint feia eleccions errònies, també, i m'acabava ajuntant amb gent que eren outsiders. Com aquella estudiant de medicina d'Olot. Ara, mirat des de la distància, em sembla curiós... no sé que se'n devia fer, de la Risin, de la Gina, de l'Agnès. Aquella meravellosa noia.
Segona part aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada