Potser tu mai has tingut un amic imaginari...?

"la por és una pe i una o!"

He de dir una cosa sobre la por. És l'únic oponent de la vida de debò. És un adversari llest, traïdor, que bé que ho sé. No té decència, no respecta cap llei ni convenció, no mostra mercè. Va al teu punt feble, que troba fàcilment. Comença a la teva ment, sempre. Un moment estàs tranquil, reposat, feliç. Aleshores la por, disfressada sota la capa de dubtes ben intencionats, es cola dins la teva ment com un espia. El dubte es troba la incredualitat i la incredualitat intenta fer-lo fora. Però la incredualitat és un soldat poc armat. El dubte l'esquiva sense gaire problemes. T'inquietes. La raó presenta batalla per tu. Et reafirmes. La raó està equipada amb armes d'última tecnologia. Però per sorpresa teva a pesar de les tàctiques superiors i força victòries innegables, la raó cau. Notes que et debilites, flaqueges. La inquietud es torna terror.
Tot seguit la por t'entra al cos, que de fet ja s'està adonant de que passa alguna cosa terrible. Els pulmons ja t'han volat com un ocell i les entranyes se t'han esmunyit com una serp. Ara la llengua cau morta com una guineu, mentre les barres començen a galopar com a boges. Les orelles se t'ensordeixen. Els músculs començen a tremolar com si tinguessin malària i els genolls s'agiten com si ballessin. El cor batega massa fort, i l'esfínter se't relaxa massa. I així amb la resta del cos. Cada part de tu es col·lapsa a la manera que més li convé. Només els ulls et funcionen bé. Sempre posen l'atenció adequada a la por.
Ràpidament prens decisions precipitades. Despedeixes els teus últims aliats, l'esperança i la confiança. Aquí, t'has derrotat a tu mateix. La por, que només és una impressió, ha triomfat sobre tu.
El problema és difícil de definir en paraules. Perquè la por, la por real, com la que et sacseja fins a l'ànima, com la que sents quan et trobes cara a cara amb el destí final, nia dins la memòria com la gangrena: vol podrir-ho tot, fins i tot les paraules per parlar-ne. Per tant has de batallar fort per expressar-ho. Has de batallar fort per fer brillar la llum de les paraules dintre teu. Perquè si no, si la por es torna una obscuritat indescriptible que evites, que potser fins i tot aconsegueixes oblidar, t'estàs obrint a tu mateix a pròxims atacs de por, perquè en realitat mai no has lluitat contra l'oponent que t'ha derrotat.

Chapter 56 Life of Pi, Yann Martel.
winner of THE Man Booker Prize 2002

brainstorm

ever crossed your mind the fact that maybe you see me the way you want to see me? what if i'm not like that? i mean, like you think i am. i know i'm not ambitious. in fact, i want to be like you. i want to be able to be in another country with no help, just being there by myself. i don't mean without fears. of course everybody has fears and is afraid to do what they want. i mean getting over your fears and leaving them behind you, without turning your head back. i want to be ambitious. i want to want to travel, to know other places, to grow interested in other cultures, to be in New Zealand and to be mature. to be able to discuss with people without falling in the most profound boredom. to be excited about new people, to meet people. not to be afraid of men, to tease them, to look them straigh in the eye. i want to believe in people and in dreams. to stop being dry and sarcastic. to stop feeling this inmotivation i drag everywhere i go with me. i'd like, just for once, to stop being so deadpan, so irrational and to be moved by something else than byron and ibsen. no, you're definitely mistaken about me. and i'd like to tell you just before you come to that point where is no return; where i'll disappoint you greatly and nothing can't be done to fix it. and i won't be able to do anything to rise to the ocasion. and then, we'll both know we'll have missed an opportunity.

Tot per culpa de l'origami

"I finalment, aquell dilluns, l'Alícia va fer front a la seva situació post-apocalíptica. Es va regalar una dutxa de 45 minuts. Va portar les tasses i bols bruts a la cuina. Va beure un litre i mig d'aigua. Va estirar els llençols bruts. Va netejar la porta de la dutxa, va intentar arreglar el prestatge dels sabons. Va anar a buscar el líquid pudent i va fregar el vidre durnat 10 minuts, sense gaire resultat, però bé, ja estava contenta.
Va respondre els correus que havia de respondre i a deixar en blanc els que havia de deixar en blanc. Va contestar al mòbil. Fins i tot va enviar un SMS. Per primera vegada en tres dies, va tolerar la visita d'una persona aliena a l'habitació durant 10 minuts.
Va buscar els papers del mòbil. No va preparar la feina però sí els papers de les lectures i els seminars. Va buscar les paraules que no sabia al diccionari. Va mirar un capítol d'Anatomia de Grey i un de Karekano. Va editar els vídeos (al·leluia), tot i que després el programa se li va penjar. Després del tercer dia, de no sortir de casa, alimentar-se a base d'una tassa de llet i un grapat de cereals cada dia, va decidir tornar a la situació pre-apocalíptica. No sabria dir, l'Alícia, que havia detonat aquella situació. Quin havia estat el mecanisme implosionador de tota la merda en la qual havia estat nadant durant tres dies.

Temps després, ho atribuiria a aquell sobre de papers d'Origami que comprà a la botiga japonesa amb l'excusa d'un entreteniment intel.ligent i commovedor...."

A Londoner Memories, d'Alex Compton.

"Mueve tus caderas cuando todo vaya mal"

(Sabina sic.)

Multitud, solitud: termes equivalents i convertibles pel poeta actiu i fecund. Ell, que no sap com poblar la seva solitud tampoc sabrà com com estar sol en un multitud bulliciosa.
El poeta gaudeix l'incomparable privilegi de ser tan capaç com vulgui de ser ell mateix o altres. Com aquelles ànimes errants que busquen un cos, ell pot entrar en qualsevol persona quan vulgui. Només per a ell sol, tot és buit...
El solitari i pensatiu caminant extreu d'aquesta comunió universal un sentit d'intoxicació
singular.

Crowds (Multituds) dins The Spleen of Paris, Charles Baudelaire.

Flâneur

"When a man is tired of London he is tired of life" Samuel Johnson

The Smiths – London
Londres em recorda coses vàries, random, saltejades i sense ordre.
El suïcidi d'Anna Karenina al mig de Sant Petersburg. Una cita de Samuel Johnson. Una cançó de The Smiths. Un poema de Blake.

I wander thro’ each charter’d street,
Near where the charter’d Thames does flow
And mark in every face I meet
Marks of weakness, marks of woe.
In every cry of every Man,
In every Infants cry of fear,
In every voice: in every ban,
The mind-forg’d manacles I hear.
London, W. Blake, 1794


Anna Karenina 1935 - Il suicidio

1888, Whitechapel

Aquests són els cinc assassinats canònics de Jack el Destripador. Cinc prostitutes dels baixos fons mortes. No mortes, brutalment eviscerades. Comença el 31 d'agost amb Mary Ann Nicholls, a prop de la carretera de Whitechapel, a Buck's Row. Després l'Annie Chapman, el 8 de setembre a Hanbury Street. El 30 de setembre el van anomenar "the double event day", perque es van trobar dos cossos més: L'Elizabeth Stride a Berner Street, a la 1 de la matinada. El seu cos només tenia incisions severes a la tràquea i a les artèries del coll. Com si l'haguessin interromput a mig crim i hagués hagut de deixar-ho.... Tres quarts d'hora després es va trobar el cos de Catherine Eddowes, a Mitre Square. Aquella nit va aparéixer una misteriosa inscripció a Goulston Street. Un graffiti amb guix a la paret que deia: "The Juwes are the men that will not be blamed for nothing." El van esborrar aquella nit mateixa, per por a a disturbis antisemítics. Als peus de la incripció hi havia un tros de tela que pertanyia a la tercera víctima. Finalment, el 9 de novembre es va trobar la pobra Mary Jane Kelly. El cos mutilat fou descobert jeient al llit de l'habitació única on vivia, al número 13 de Miller's Court, a Dorset Street, a Spitalfields. Havien obert la gola fins a la columna, i l'abdomen literalment buidat dels seus òrgans. Faltava el cor. El mapa dels assassinats tancava una estrella de cinc puntes, deixant al centre de la figura la incripció en guix.

Del cas Jack se n'han arribat a relacionar fins a 11 víctimes diferents, i no se n'ha trobat mai el culpable. Però els cinc assassinats canònics són els resumits aquí dalt, i dels quals es va comprovar que s'havien comés amb el mateix ganivet. Tots es van perpetrar durant la nit, durant o a prop del cap de setmana, i o bé a final o bé a començament de mes. La severitat de les mutilacions va anar in crescendo mentre els assassinats augmentaven, excepte pel de Stride, durant el qual l'atacant devia ser interromput. A Nichols no li faltava cap órgan, però tenia el ventre obert per diversos llocs; a Chapman va ser esventrada i li van treure l'úter; a Eddowes l'úter i un ronyó, i la cara mutilada; i el cos de Kelly fou eviscerat i la cara arrencada, tot i que lúnic que faltava de l'escena del crim fou el cor.

Es poden trobar a internet fotos de l'assassinat de Kelly, per cert.

Se'n diu Epifania, perquè si ho escrius a les 3 del matí, per força ha de ser una Epifania

Provem d'encaixar en escenes boniques. En museus farcits de quadres indesxifrables amb llavos vermells. En parades de metro desangelades amb tacons nous. Provem de ser persones independents que no s'immuten si plou, que busquen paraigues preparats dins de bolsos gegants. Provem de ser persones autònomes que ballen soles fins a les sis del matí rebutjant el contacte físic d'altri, persones autosuficients que no donen menjar als ocells del parc i que llueixen reculls poètics i llibres d'arquitectura sota el braç.
I a vegades ens en sortim. Gràcies a una mà que t'agafa i el fa giravoltar mentre una càmara anònima immortalitza el teu somriure congelat, te'n surts. Gràcies a una gerra de crispetes i a un posat d'avorriment mortal, "vols venir amb mi?", te'n surts. Gràcies a un joc de mirades i a un parell de frases tirades a l'aire amb una certa olor a desacostumat, et despertes al matí següent i penses que te'n surts.

Però tres moments de glòria són el resultat d'un centenar de llits buits, nits en blanc, maquillatge gastat i solitud massa coneguda. Volem ser persones d'èxit, parlar, riure, ser el graciós del grup, que vulguin ser amics nostres, "ah, doncs jo a Barcelona genial", volem que ens adorin per on passem. És la superfície. No és una disjuntiva lineal: És una disjuntiva feta a estrats.
Sota la greixosa, greixosa simple i suau superfície neda un oceà tèrbol de malícia i furor maníac.
"La gent em fastigueja. No sóc capaç de caure bé a la gent, tampoc sóc capaç d'interessar-me per ells. Tots els meus somriures són fingits, no mouria un dit per ningú. M'avorreixen. M'avorreix la estupidesa humana, els problemes dels altres, els problemes de persones que no han tingut mai problemes. Que m'expliquin la seva vida. Que esperin que els hi expliqui la meva. Que estiguin expectants, que esperin que expliqui anècdotes, acudits, gràcies. Que esperin que tingui èxit i em demanen amb veu amable com estic. Que dónin per descomptat que comparteixo les seves preocupacions. Això és el pitjor. I ningú s'adona, ningú se n'adona mai, de que només parlo amb ells per no parlar sola, per passar l'estona, per no avorrir-me més, per no semblar un bitxo raro." No es culpa Teva, Alícia. No, refusa-ho. Pla ja havia escrit aquestes frases abans de que tu haguessis tingut temps de néixer. Llegiu el Quadern Gris, ignorants, i mossegueu-vos la llengua. Res de ximpleries de "ui, està molt nihilista, avui". Se'n riu, mare meva. L'Alícia se'n riu i tu també, cansada. Avui ha somiat en una carta que no duia segell, en unes colònies on era satèl.lit, en una escena de sexe horrible, desapareixent amb el so d'un mòbil que li ha fos el son.

Escriu per buscar-se. L'Alícia espera que alguna Gran Veritat sigui revelada abans que es faci clar. I no para de repetir-se que això deu ser una epifania, una epifania de debò, perquè si no, no estaria escrivint a les 4 del matí, sense son i furibundament, malgrat la gana i el cansament.

La noia del museu buscava amgú amb qui compartir els quadres. Hi havia molts nois moderns, alts, esprimatxats, amb ulleres i camises de quadres, que estaven sols. Cap l'ha mirada. Molts es fixaven en una noia preciosa de llavis roig-cirera que duia barret de felpa, una trena rossa llarga fins al cul i acabada en un llaç de vellut i que arrossegava del braç un noi-braçalet. L'altra es mirava les escenes, talment una obra de teatre feta d'improvització en viu. Es mirava els cossos, fascinada, amb aquella atenció al fet d'estar vivint la vida amb els ulls dels altres. S'otorgava el rol d'espectadora, no el d'actriu. No era de les que salten sense xarxa, de les que es llençen al buit sense arnès. Aquesta noia, que havia canviat les classes universitàries per un passeig entre Rothko i Matisse amb el pretext d'uns amics visitants, s'estava asseguda a la única cadira de la seva habitació, escrivint com una boja a les tres del matí, intentant controlar el doll de pensaments disbauxats que fluien directament dels seus dits i anaven a petar contra la pantalla sense ordre ni concert, però amb la màxima rigorositat ortogràfica possible.

Aquella noia rellegeix el que ha escrit, tot aixecant una cella de perplexitat i desdeny. Tanta tonteria junta. Desitja que algun dia fos famosa i la gent li comprés un llibre amb els seus escrits estèrils i sense significat. Almenys així haurien tingut algun sentit. Desitja que algú l'entengués. Decideix que el 20 d'abril enviarà flors al seu poble natal per correu electrònic. Que l'endemà al matí es llevarà, netejarà el terra i que no tindrà por de la gent. Que algun dia no serà tan rar.

Aquesta història, com la vida, és una història inconclusa. Sense final. No té The End ni crèdits. No té, tampoc, conclusió.