última etapa: placidesa i decadència

Radical*

Jo visc de la vida
que se m'escapa nua
els capvespres estranys
alguns diumenges

jo visc del visc
i del viure
i somriure
perquè sí i sense perquè

jo visc i no vull saber
de les capes innecessàries
per arribar a l'arrel

perquè jo ja sóc l'arrel.

cristina fernández

*Radical: Del llatí Radix,-cis, arrel

Jo, i no l'Alícia, ÉS QUI S'HA DESPERTAT avui, descol.locada i sense saber on era, per acte seguit recordar que acabava de somiar, per primer cop(!), que era a Londres parlant amb la meva metgessa anglesa sobre el meu carnet de vacunes i forçant-me a descriure les vacunes en anglès perfecte i altres coses; mentre que el meu company de pis , d'uns 50 anys, em mirava des de la seva terrassa(?) i em feia dormir en una habitació de 2x2 metres quadrats, que és el lloc on havia estat dormint ell fins aquell mateix dia mentre se m'escapava el tren que per cert estava al costat del mar, i menys mal que m'abraçaves des de darrere, envoltant-me amb aquells braços enormes, quan em deien que la meva companya de feina de Criminologia era qui havien trobat ofegada al riu sota una barca mentre investigàvem juntes un assassinat i sort que m'has abraçat, per que m'estava agafant un xoc i em costava respirar, sort que a través del contacte físic m'he pogut calmar una mica i ara penso que si he plorat en somnis segurament també he plorat mentre dormia però no me n'he adonat i quan m'he despertat tenia els ulls secs i em trobava molt bé, i era raro perquè només havia dormit cinc hores però estava descansada.

Llavors m'he girat per dormir una hora i mitja més i quan ha sonat el despertador, no sabia ni on era i estava cansada i no tenia ànims ni cap per fer l'exàmen que em tocava.
He trigat dos minuts a vestir-me però dotze a pentinar-me i posar-me les arrecades, i llavors he marxat corrents per trobar-me la Gemma als ferrocarrils, esmorzar juntes un cafè amb llet i un crusant de mantega del Paul's, i pujar juntes fins a l'Autònoma, que ha estat quan he conegut una noia que havia fet un erasmus a la mateixa uni que jo fa menys de 4 mesos. I llavors hem fet l'exàmen i he tornat i m'he depilat i m'he fet la motxilla -sense dinar- i he marxat en cotxe i no he fet l'enquesta i he sopat i mirat 2 capítols de GLEE i ara escric això i després me'n vaig a dormir.
I com em deia algú fa molt de temps, bona nit i tapa't.

Encara dubtes més - encara més dubtes

-Què penses?
-No ho sé... crec que no sé si sóc com ells. Com puc saber si ho sóc? Vull dir... si crec en l'individualisme, en que cada un s'ha de llaurar el seu propi camí, m'incomoda pensar en els altres, no sóc gens idealista, crec que l'idealisme ha mort, sóc nihilista: no crec en res ni en la bondat humana... puc creure tot això i continuar siguent com ells? i si en el fons només m'importa el mite i la fama.. o , i si en el fons m'estic tornant indiferent...? Això últim tindria sentit perquè si no em sentís indiferent envers l'entorn en el que visc, si no fos dura com una pedra no aguantaria... i molt menys seria aquí ara... Me n'hauria anat fa molt de temps a col.laborar, ben lluny del consumisme...
-De debò no pots trobar un terme mig? Entre la indiferència freda i dura com el ferro glaçat; i passar-me la resta de l'existència en un país col·laborant, renengant sempre del capitalisme, donant sempre l'esquena a aquest sistema i a la gent que viu aquí i sota aquest règim -encara que ara els anomeni amics... Es pot ajudar una miqueta

Repensant-ho

Fa por la paraula eh, Alícia?

El "pre" és bastant.. confós, diria jo. Em començo a replantejar tot el que tinc al meu voltant, i tot canvia: Una llum nova, l'estada a Londres, fa que m'ho miri tot sota uns altres ulls. I no puc evitar pensar: tot això, serà així quan torni? Tot tornarà a ser igual? No haurà canviat gens ni un pèl?
Vale. Fins aquí el fil argumental del pensament és molt normal. De fet, tot predictible. Res espontani, natural ni ORIGINAL -que és la base sobre la qual l'Alícia builds la seva personalitat, no ho oblidem-. Però podem empényer una mica més els límits: I suposant que tornant TOT fos igual, et continuaria agradant tant? et continuaria fascinant, tornant boja, frapant, emocionant com ara? AH, AMIGA. Reflexiona.

Ve a dir: m'estimo el que ara tinc, tot i els seus defecte: Barcelona, filologia, esplai, Gràcia, viatges, Balaguer, cara, ...

Ve a dir: Tot són etapes, i si aquesta ha estat fabulosa, FANTABULOSA,- de fet, però, està essent, sí, encara no s'ha acabat...- la propera serà més curta i només durarà un any, bé, de fet, nou mesos, el meu embaràs, (què fàcil serà fer un símil ara sobre els nadons i el futur i l'adultesa).

Doncs bé, que si aquesta ha estat fantabulosa, ara en ve una d'encara millor. Perquè em vull creure, de debò que sí, ho necessito, vull creure que el millor està per venir.

Em fa recança, però, adonar-me de què en realitat, to el que estic valorant ara, la manera com assaboreixo les hores més insubstancials, només ho valoro pel senzill motiu de que ara sé que tot això morirà, i acabarà essent oblidat si ara no faig un esforç per interioritzar-ho.

Temença a allò nou? Por als canvis? I un cuerno, xatis. Estic MORTA, ESMAPERDUDA, no sé ni on agafar-me... no veig ni un p* bot salvavides al meu voltant. Com se'n deia de la síndrome aquesta? No, no és la pre-viatge... se'n diu créixer.

Això és la Vida

L'Amy MacDonald ho descriu perfectament:

El vent xiula ben fort
pel carrer fred i humit aquesta nit,
i la gent balla al ritme de la música;
i els nois caçen les noies de cabells planxats,
mentre el típic jove tímid i atormentat seu més enllà
i les cançons van sonant més fort,
cada una millor que l'anterior.

I tu cantes les cançons,
pensant "això és la vida"
i t'aixeques l'endemà i tens el cap a punt d'explotar,
on aniràs? on anireu?
on dormiràs aquesta nit?

Vas baixant pel carrer amb el taxi per a quatre,
i espereu davant del portal del Jimmy,
però és buida i ningú tornarà a casa fins les quatre,
o sigui que seieu allí sense res a fer,
parlant del Roger Riger i els seus colegues,
i on anireu i on dormiràs aquesta nit.

I tu vas cantant les cançons,
pensant "la vida és això"
i t'aixeques l'endemà i el cap t'està a punt d'explotar,
"on aniràs?" on anireu?
on dormiràs aquesta nit?

http://www.goear.com/listen/97c9b0d/this-is-the-life-amy-macdonald

Doncs això. A mi m'has tret les paraules de la boca. I ara me'n vaig a la Terreta, que m'estan esperant.

D'infeccions vàries

Tornant de Mallorca, i anant cap a Londres, passant per Il·líria...

És el que tenen els viatges físics, vull dir, els trajectes, que et fan passar les hores mortes reflexionant -i per això trobo tan nefastos - i superficialment adorables- invents com l'(a)Ipod.
La música et pot acabar infectant la visió, fent-te buscar fantasmes.

D'infeccions vàries, sobretots mentals, locures, sí, exacte, m'ho has tret de la boca Alícia.
Et rondava pel cap aquella cançó... i jo suposo que sí, que els viatginfeccions, al metro, caminant cap al campus,... et portaran a una locura com aquesta.

La cançó es diu "Mr CantóPositiu"

Acabo de sortir de la caixa, i m'estava anant bastant bé, però ara em deprimiré, per què ho vull tot: Va començar amb un petó, com coi va acabar així? Si només va ser un petó, només va ser un petó...
M'estic adormint, i ella crida un taxi, ell fa un piti, ella fa una calada, i ara se'n van al llit, i a mi se'm remou tot. I tot està dins del meu cap, però ara ella li toca el pit, i ell li treu el vestit... ah, deixeu-me en pau!
Es que no puc ni mirar, m'està matant i estic perdent el control. Gelosia, convertint sants en mar, nadant a través de cançons de bressol corrompudes, vomitant en les teves coartades,...
Només és el preu que he de pagar. El destí em crida i obro els ulls ansiosos, perqué sóc el Senyor CantóPositiu.

http://www.goear.com/listen/8984b36/mr.-brightside-the-killers


I, mhhh.... què era?
Ah, sí, que a Londres acabarà així. L'Alícia em mira, assenteix, somriu. "Espero que sí".

i autoresposta

Amb la pluja que caigué durant el cap de setmana i que em netejà les idees vaig topar-me amb una de les respostes més certes:

Tingues vergonya i reconeix de grat
que afecte únicament el sents per tu
Accepto que per molts ets estimat,
però està clar que no estimes ningú.
I tan brutal és l'odi que et domina
que contra teu no dubtes conspirar,
intentant convertir en una ruïna
aquell palau que hauries de guardar.
Pensa altrament i ja no et jutjaré.
Deu l'odi, i no l'afecte, ser albergat?
Sigues com sembles, dolç i rialler,
sigues amb tu mateix ben delicat.
Procrea un altre ser, per amor meu,
i la teva bellesa tingui hereu.

Sonet X de Shakespeare, trad. Gerard Vergés

For shame! deny that thou bear'st love to any,
Who for thyself art so unprovident.
Grant, if thou wilt, thou art beloved of many,
But that thou none lovest is most evident;
For thou art so possess'd with murderous hate
That 'gainst thyself thou stick'st not to conspire.
Seeking that beauteous roof to ruinate
Which to repair should be thy chief desire.
O, change thy thought, that I may change my mind!
Shall hate be fairer lodged than gentle love?
Be, as thy presence is, gracious and kind,
Or to thyself at least kind-hearted prove:
Make thee another self, for love of me,
That beauty still may live in thine or thee.

Queixa

Tornant de Mallorca, amb Ella Fitzgerald i el seu Stars fell on Alabama, acompanyat de'n Satchmo, em caigué això a les mans...

Pel que hagis fet no sentis desconsol:
la font d'argent té fang, punxes la rosa,
núvols i eclipsis celen lluna i sol
i al més tendre capoll el cuc reposa.
Tothom comet errors, i jo el primer
amb raons disculpant-te l'actitud,
prevaricant per fer-te una mercè
i exculpant-te els pecats amb promptitud.
T'exculparé la sensual ofensa
(de rival passo a ser el teu advocat)
actuant contra mi en legal defensa;
que així l'amor i l'odi has enfrontat.
De tal manera sóc còmplice teu,
oh dolç lladre, que em robes el que és meu.

Sonet XXXV de Shakespeare, trad. Gerard Vergés

No more be grieved at that which thou hast done:
Roses have thorns, and silver fountains mud;
Clouds and eclipses stain both moon and sun,
And loathsome canker lives in sweetest bud.
All men make faults, and even I in this,
Authorizing thy trespass with compare,
Myself corrupting, salving thy amiss,
Excusing thy sins more than thy sins are;
For to thy sensual fault I bring in sense--
Thy adverse party is thy advocate--
And 'gainst myself a lawful plea commence:
Such civil war is in my love and hate
That I an accessary needs must be
To that sweet thief which sourly robs from me.