Repensant-ho

Fa por la paraula eh, Alícia?

El "pre" és bastant.. confós, diria jo. Em començo a replantejar tot el que tinc al meu voltant, i tot canvia: Una llum nova, l'estada a Londres, fa que m'ho miri tot sota uns altres ulls. I no puc evitar pensar: tot això, serà així quan torni? Tot tornarà a ser igual? No haurà canviat gens ni un pèl?
Vale. Fins aquí el fil argumental del pensament és molt normal. De fet, tot predictible. Res espontani, natural ni ORIGINAL -que és la base sobre la qual l'Alícia builds la seva personalitat, no ho oblidem-. Però podem empényer una mica més els límits: I suposant que tornant TOT fos igual, et continuaria agradant tant? et continuaria fascinant, tornant boja, frapant, emocionant com ara? AH, AMIGA. Reflexiona.

Ve a dir: m'estimo el que ara tinc, tot i els seus defecte: Barcelona, filologia, esplai, Gràcia, viatges, Balaguer, cara, ...

Ve a dir: Tot són etapes, i si aquesta ha estat fabulosa, FANTABULOSA,- de fet, però, està essent, sí, encara no s'ha acabat...- la propera serà més curta i només durarà un any, bé, de fet, nou mesos, el meu embaràs, (què fàcil serà fer un símil ara sobre els nadons i el futur i l'adultesa).

Doncs bé, que si aquesta ha estat fantabulosa, ara en ve una d'encara millor. Perquè em vull creure, de debò que sí, ho necessito, vull creure que el millor està per venir.

Em fa recança, però, adonar-me de què en realitat, to el que estic valorant ara, la manera com assaboreixo les hores més insubstancials, només ho valoro pel senzill motiu de que ara sé que tot això morirà, i acabarà essent oblidat si ara no faig un esforç per interioritzar-ho.

Temença a allò nou? Por als canvis? I un cuerno, xatis. Estic MORTA, ESMAPERDUDA, no sé ni on agafar-me... no veig ni un p* bot salvavides al meu voltant. Com se'n deia de la síndrome aquesta? No, no és la pre-viatge... se'n diu créixer.