Not a house

Not a house

"If you put the hand now
to make me a roof
upon my forehead, it'll be
a whole little house:
the chest, a wall,
and I'm hiding in the corner
made with the other wall,
the arm"
But stop, woman,
look at the mountain chain
of pillows: the shelter
where you can gather the candid
wide winter of the sheets.
On the crest, look
the lamp's warm gold,
mid sun in the twilight
delicately bleeding
and saying he's not suffering.
It is our landscape,
woman. To get here
I also travelled across
uncertain roads. Woman,
hide again your face
in my chest's corner.
Don't look at me, and don't let me
see myself inside your eyes
the dubius figure,
without stone nor composure.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies (The women and the days)

Coldplay - Christmas Lights

Ambientació pre-nadalenca:


Perdre una persona pròxima és dur. És més dur encara saber-ho des de la distància. I no poder-la despedir, o retre un últim homenatge com cal, ha de ser horrible. Sento.

Nit de Nadal
una altra baralla
llàgrimes que hem plorat, una inundació
Tinc tots tipus de verí,
de verí a la meva sang
He anat a Oxford Street
Intentant arreglar allò inarreglable
Au veste'n, diuen aquelles finestres
Però no em puc creure que se n'hagi anat

Però quan encara estàs esperant que caigui la neu
No sembla Nadal gens en absolut

Copa d'espelmes, oh com brillen
Oh, brillen i flueixen
I sóc aquí dalt aaguantant-me en tots aquests canelobres d'esperança
Molts Elvis borratxos
Vaig cantant desafinat
Dient quan t'estimava, carinyo
I com t'estimaré sempre

Però quan encara estàs esperant que caigui la neu
No sembla Nadal gens en absolut

Però quan encara estàs esperant que caigui la neu
No sembla Nadal gens en absolut

Aquestes llums de Nadal
il·luminen els carrers
Allà baix on el mar i la ciutat es troben
Que els teus problemes marxin ràpid
Oh, llums de Nadal, continueu brillant

Aquestes llums de Nadal
il·luminen els carrers
Potser me la tornaran
Llavors tots els meus problemes se n'hauran anat
Oh, llums de Nadal, continueu brillant

Aquestes llums de Nadal
il·luminen els carrers
encenen els focs artificials dins meu
Que els teus problemes marxin ràpid
Oh, llums de Nadal, continueu brillant

Barcelona is so close

Barcelona, or at least the Machester-like part of Barcelona -which means a lot- is fabulously close to me when I see this masterfully produced video by Lyona. I can even smell it. It's THE clip I would show everyone who is likely to come to Barcelona to give them an edgy side of the city. My motto: "WE COULD BE HEROES JUST FOR ONE DAY". Yeah. I'm so vomiting-romantic sometimes (and it makes me smile) (and why do I say it?) (I shall stop putting brackets now).

Oh yep, almost forgot it. Barcelona is at eight-days lenght. That's the reason.


Love of Lesbian - Allí donde solíamos gritar




Do you know where did I went back today?
Where we used to scream.
Ten years before this un-aged now
the monster's still alive and there's still no peace.

And in the benches we wrote
in mid-darkness, without thinking,
all the verses from "Heroes"
with childish mistakes,
there they're still.
And it's still out of my control nowadays,
problem and solution,
and the scream is always lying ahead,
it's the answer.
And still today, only the scream and the fiction
get to shut off the lights of my back alert.

I've got a knife and it's plastic
where used to be metall,
and the strange book that kicked you out from kindergarten,
I had to set fire on it's sheets.
And in the irons that separate
the savagest fall
there are the two initials
we wrote with compass.
There they are...

Vertical and transversal
I'm scream and I'm glass,
right that medium point
you hated s0 much
when you repeated me that
it'll sink you and it'll sink me,
and only the scream's going to be useful.
You said "it's easy" and you used to start.

'Cause the scream's always back
and with us it'll die,
cold and brief like a verse,
written in animal language.
And there it is always!
It'll sink you and it'll sink me
and only the scream's going to be useful.
And now it's not easy, you used to start.

Vertical and transversal,
I'm scream and I'm glass,
right that medium point
you hated s0 much
when you provoked my yelling.
And its over now, there's peace now,
oh, there's peace now.

And its over now, there's peace now,
oh, there's peace now.

For whom I screamed?
I know and you don't
you didn't ask,
you never, no.

Shipwreck

Not so angry with the world. Just a little lonely. Anyway, that's a really god translating exercise. This song is just so... sort of romant-ish. Can't help loving it. I'd probably translate the whole of it's album, lyrics are so powerful/surrealist/hiperrealist/picturing (choose one of the adjs).

High stars hanging from a thread,
hunger sharks and head lightnings.
A morning that won't be seen,
a soaking cold they won't get free from.
Cloth agitating the spirit,
they'll fill the night with cries to sea.
Sand further on
he's drowning like a shipwreck
floating on a salt.

The boat breaks off, the wood is moaning.
It's the cold water left us from this instant.

One by one tonight they think about what was never told.
Un a un aquesta nit pensa en el que mai no ha dit.
Look at each other, they're like kids
and everytime the wave comes -fear mounting up inside,
and everytime the wave comes everything slips by danger.
No mermaid today, they're coming out tomorrow.
Sand further on
he's drowning like a shipwreck
floating on a salt.

Some go to sleep
and those ships
creak the sea.
So much is inside,
a fragility
for leaving everything behind

Nàufrag, Ix!

prou d'aquest color. (o "sarcàstica, irònica i pathètica")

Tinc aquest impuls, certament suïcida, d'esborrar tot el que he escrit fins ara. Sí, i què? Res important a dir. Tot són còpies. Tot són poemes d'altri, Cançons traduïdes. Bah! No saps fer res interessant?

Per què et penses que la teva és més important que la dels altres, de vida?
Per què et penses que tens dret a escriure en un blog?
Per que et penses que no es mereixen llegir-te, i dins el teu caparró pervers té tant de sentit la idea d'escriure sense que ningú ho sàpiga i amb la fantasia de que ningú et llegeix i de que estàs sola al món? (calleu, Saïd, Blanca, torneu al vostre llibre. Guimi, atrapal's.)

Quant d'autodespreci, no?
Quant verí, no?
Quant amargament autocomplaent, i com t'hi rebolques.... diga'm, Alícia, t'agrada llepar-te les ferides? arrencar-te les crostres i remenar les llagues? Deixa'm que et digui que es nota.

Si és cert que escrivim per desmentir-ho, tal com citen tots els blogs catalans, doncs... doncs... bé... he perdut el fil de la meva pròpia ironia. Bah. És igual, el sarcasme ja no es ven gaire bé avui en dia. Queda millor l'autosuficiència.

(per una vegada, estic en desacord amb el que escric, i enfurismada, estic temptada d'apretar el Supr fins que tot sigui blanc-blanc-blanc i després negre-negre-negre)

No tenim dret a queixar-nos

Estic perduda a Londres (per primer cop). Però avui, una ànima caritativa, aterrissada de feia quatre dies provinent de Barcelona cheered me up. I després d'uns somriures catalans, una conversa franca, molta atenció, dues abraçades fortíssimes i un descobriment preciós al carrer dels totxos, puc dir que estic més consolada i , francament, em sento amb més forces per continuar endavant -a pesar de l'ingent quantitat de feina que tinc, i de que marxo cap allà baix en menys de quinze dies. Que rara és la vida.

Unes altures així, (Such great heights) de Postal Service, fa així:
Estic pensant que és un signe, que les pigues
Als nostres ulls són reflexos i quan
Ens besem estan perfectament alineades
I he d'especular que el mateix Déu
Ens va fer de forma corresponent com
Peces de puzle del fang
Cert, pot semblar un període, però
Són pensaments com aquest que enganxen el meu preocupat
Cap quan ets lluny quan et trobo a faltar fins a la mort
Quan estiguis per allà fora a la carretera
Bastantes setmanes de shows i quan busquis
A la ràdio, espero que aquesta cançó et guiï a casa

Ens veuran saludant des de unes altures
Així, 'baixeu ja', diran
Però tot es veu perfecte des de ben lluny,
'baixeu ja,' però ens hi quedarem...

He provat tan bé com sabia deixar-ho tot a la teva
Màquina, però el ritme persistent sonava
Fluix quan l'escoltava
Francament això no volarà. Sentiràs
Els aguts més aguts i els baixos més baixos amb
Les finestres barrades quan això et guiï a casa

Possessed

Continuem amb la poesia.

Aquest fragment, particularment, per aquella nostàlgia que tinc dels llibres vells de casa, dels tés amb gerds de diumenge a la tarda, d'aquells dissabtes de lleure suau, Neil Young i westerns a la tele, i aquells dinars de núvols i son. Sabina de fons als matins.

I'm further than loving you. When worms
will have a cold diner with my body
they'll have an aftertaste of you. And it is you
who has indecently been loved by me
until a sharp bend: quenched on you,
you are excited now, go after
another body, and you refuse my peace.
I am nothing but the hand with which you palpate.

Gabriel Ferrater

I will not be young again

Now that I scarcely have 16 hours to write 1500 words about Cervantes, and Bennet, is when my lyricism awakens in me and claims for a little taste of poetry (again). To feed it, I chose Jaime Gil de Biedma. I think I made the right decision with him.

I will not be young again

That life was seriously going on
one gets it later on
-like all youngsters, I came

to sweep away everything life could offer.

To leave trace I wished
and go off in applauses
-growing old, dying, were merely
the dimensions of the theatre.

But time has past
and the unpleasant truth peeps out:
growing old, dying,
is the only plot in the play.

Jaime Gil de Biedma

PROPERTIES OF THE SORROW

You will assume the voice of a people
and it will be the voice of your people
and you will be, forever, people,
and you'll suffer, and you'll wait,
and you'll be always in the dust
a dust cloud will follow you.
And you'll be hungry, and you'll be thirsty,
you won't be able to write the poems,
and you'll be quiet all the night
while your people sleeps,
and only you will be awaken,
and you'll be awaken for all.
You were not born to be asleep:
you were given birth to watch over
in the long night of your people.
You will be the living word,
the living, bitter word.
Words won't exist no more,
but the man assuming the sorrow
of his people, and it is a silence.
You'll stop counting the syllables,
lacing the knot on your tie:
you'll be a people, walking
between a bitter cloud of dust
high the life and high the nations,
an ennobled condition.
Not all will be, however, silence.
So you will say the just word,
you'll say it in the right, just moment.
You won't say your word
with an anthological will,
but honestly,
furiously, without thinking
in any posterity,
if it's not your people's.
Perhaps you are killed or perhaps
you are laughed at, perhaps you are betrayed;
those are all banalities.
What is worth is the conscience
of being nothing if you're not your people.
And you, gravely, have chosen.
After your strict silence,
decidedly you walk.

Vicent Andrés Estellés

On vas, bonica?

Parles com l'emperadriu Sissí
I balles com la Nina
Tota la teva roba és del Desigual
I hi han esmalts i vernissos a les teves ungles, oi tant.

Vius en un piset alternatiu
Al costat autèntic del barri de Gràcia
On guardes els CD's de Sabina i Manel
I una amiga del Jordi Labanda.

Però on vas, cuca
Quan estàs sola al teu llit
Explica'm els pensaments que et ronden
Vull mirar dins del teu cap, oi tant.

He vist els cursos artístics
als quals et vas apuntar
I la cançó de colònies que vas crear
La teva dolcesa s'accentua cada cop més.

Quan te'n vas de vacances
Vas a un poblet de la Costa Brava
Amb un bikini d'última moda
I les cames i l'esquena se't fiquen morenes

Quan cau la neu se't veu a Vielha
Amb tots els de la jet-set
I xarrupes Brut Rosée
Però mai et mulles els llavis, no pas.

Però on vas, carinyo
Quan estàs sola al llit
No m'explicaràs els pensaments que et ronden
Vull mirar dins el teu cap, oi tant.

El teu nom s'escolta en altes esferes
Coneixes el Conseller de Cultura
Et va enviar passis per al TNC
I només els fas servir per riure una estona, a-ha-ha-ha

Diuen que quan et casis
Serà amb un burgès sociata
Però no entenen d'on véns
I em pregunto si de debò els hi importa o què.

On vas, carinyo
Quan estàs sola al teu llit
Diga'm què et ronda per dins
Vull fer-li una ullada al teu cap, oi tant.

Recordo els carrerons de Balaguer
Dos crios banyant-se al riu
Però tocats per una ambició flamejant
Que els crema les etiquetes classistes, i ho intenten.

O sigui que mira'm a la cara, A
I recorda només qui ets
Després, si això, ja m'oblidaràs
Però sé que per dins et ronda encara aquell cuc.

Things you should know about me.

1. I need to sleep with somebody, without meaning that I love you.
2. I do not trust you, and even though I like you.
3. I would do lots of crazy, silly things for you. (well, maybe you probably do not need to know that piece of infomation, but still...)
4. I am so difficult to deal with, and at the same time I need attention.
5. I am awfully bad at relationships: I am not used to.
6. It is hard for me to combine relationship and social life. I cannot picture the union of these two spheres. (but i would like to feel comfortable with it)
7. (probably the most important) I will no be able to love somebody until I do not love myself completely.

Extract from "All the stuff you ever wanted to know about yourself (in a sentimental level) but never dared to ask", by Alice Compton. Issue #1: P. 8/11/2010

Vistes angleses

Una noia entra al pub cada dilluns a quarts d'onze i es demana un tè i un panet per esmorzar. Entre queixalada i queixalada, treu apunts, subratlla i devora les pàgines fotocopiades, que encara conserven la tebior de la impressora a injecció.
És curiós, sempre seu a la mateixa taula, amagada al fons a l'esquerra. Aliena a tot el que passa al seu voltant, sembla una noia impermeable. Marxa, com jo, a tres quarts de dotze. Jo sempre me la miro detingudament mentre em bec el cafè, i sempre marxo darrera seu. Ella va a l'edifici d'Enginyeria, jo tinc una classe a Dret. M'encanta aquest moment voyeur, encara que sembli malaltís el reconéixer-ho.
La tardor travessa les parets de vidre i arriba en forma de malenconia. Ho tenyeix tot de tristesa matinal. Els nuvolets de vapor que s'aixequen de les tasses calentes semblen més autèntics si les fulles, xopes de la pluja nocturna, cauen a les taules de fusta amb giragonses i tombarelles. De l'arbre a la taula, i de fusta a fusta: Algunes espeteguen contra les portes de vidre.
Jo ric, i m'espanto de que la vida em sembli tan fàcil a vegades. Els matins en aquest pub són tranquils i relaxats, amb parelles d'estudiants que xiuxiuegen per damunt dels pancakes, i els clients de sempre, que contemplen el paisatge humà tot xarrupant les respectives pintes.
Cap a les deu arriben els obrers que aixequen els edificis nous a la universitat, i treballen just al cantó: Congelats, engoleixen amb desfici ous ferrats, salsitxe, mongetes i bacó, entaforant-ho tot a dins la boca sense ordre ni concert, com si els hi anés la vida. Aquests calaixos amb dents masteguen, roseguen i trituren les proteïnes com si res, maquinalment. Em fascinen.

Jo només cito els tòpics.

Había empezado a leer la novela unos días antes. La abandonó por negocios urgentes, volvió a abrirla cuando regresaba en tren a la finca; se dejaba interesar lentamente por la trama, por el dibujo de los personajes. Esa tarde, después de escribir una carta a su apoderado y discutir con el mayordomo una cuestión de aparcerías volvió al libro en la tranquilidad del estudio que miraba hacia el parque de los robles. Arrellanado en su sillón favorito de espaldas a la puerta que lo hubiera molestado como una irritante posibilidad de intrusiones, dejó que su mano izquierda acariciara una y otra vez el terciopelo verde y se puso a leer los últimos capítulos. Su memoria retenía sin esfuerzo los nombres y las imágenes de los protagonistas; la ilusión novelesca lo ganó casi en seguida. Gozaba del placer casi perverso de irse desgajando línea a línea de lo que lo rodeaba, y sentir a la vez que su cabeza descansaba cómodamente en el terciopelo del alto respaldo, que los cigarrillos seguían al alcance de la mano, que más allá de los ventanales danzaba el aire del atardecer bajo los robles. Palabra a palabra, absorbido por la sórdida disyuntiva de los héroes, dejándose ir hacia las imágenes que se concertaban y adquirían color y movimiento, fue testigo del último encuentro en la cabaña del monte. Primero entraba la mujer, recelosa; ahora llegaba el amante, lastimada la cara por el chicotazo de una rama. Admirablemente restallaba ella la sangre con sus besos, pero él rechazaba las caricias, no había venido para repetir las ceremonias de una pasión secreta, protegida por un mundo de hojas secas y senderos furtivos. El puñal se entibiaba contra su pecho, y debajo latía la libertad agazapada. Un diálogo anhelante corría por las páginas como un arroyo de serpientes, y se sentía que todo estaba decidido desde siempre. Hasta esas caricias que enredaban el cuerpo del amante como queriendo retenerlo y disuadirlo, dibujaban abominablemente la figura de otro cuerpo que era necesario destruir. Nada había sido olvidado: coartadas, azares, posibles errores. A partir de esa hora cada instante tenía su empleo minuciosamente atribuido. El doble repaso despiadado se interrumpía apenas para que una mano acariciara una mejilla. Empezaba a anochecer.
Sin mirarse ya, atados rígidamente a la tarea que los esperaba, se separaron en la puerta de la cabaña. Ella debía seguir por la senda que iba al norte. Desde la senda opuesta él se volvió un instante para verla correr con el pelo suelto. Corrió a su vez, parapetándose en los árboles y los setos, hasta distinguir en la bruma malva del crepúsculo la alameda que llevaba a la casa. Los perros no debían ladrar, y no ladraron. El mayordomo no estaría a esa hora, y no estaba. Subió los tres peldaños del porche y entró. Desde la sangre galopando en sus oídos le llegaban las palabras de la mujer: primero una sala azul, después una galería, una escalera alfombrada. En lo alto, dos puertas. Nadie en la primera habitación, nadie en la segunda. La puerta del salón, y entonces el puñal en la mano. la luz de los ventanales, el alto respaldo de un sillón de terciopelo verde, la cabeza del hombre en el sillón leyendo una novela.

Julio Cortázar, Final del Juego (1956)

[i com dos asteroides que han desviat sa ruta, direm que ha estat fantàstic, direm que ha estat sa lluna]

Halloween

Em sento més lliure, últimament. Més "al mando" de la meva situació. Tinc la sensació de que puc agafar la vida per les regnes, i encarar-la allà on vull que vaja. I per això puc anar-me'n amb un tio que no conegui de res al cap de cinc minuts de compartir crispetes dolces amb ell. I estar-m'hi més de dos hores a la intempèrie, gastant saliva.... i fent que em convidi a casa seva. I si no, robant algun fetitxe seu.

Encara que els pallassos del carrer em somriguin, o es burlin de mi, una nit com Halloween (perdó) és una nit màgica, és una nit per desinhibir-se i no pensar en el que vindrà. No preveure res. No pensar en les conseqüències. Parar la mà i fer que se t'enduguin a on vulguin....

Necessitava un moment de locura. Bé, no jo. L'Alice, disfressada d'Anka i fent-se passar per una noieta nòrdica d'Iceland. Una nit per ser un guepard, i no una noia normal amb por al compromís.

Segona part

Primera part aquí.

Potser sempre he estat innocent per entendre aquestes coses. No sé... no sé. No sé perquè tinc tanta por al fracàs, i sobretot al fracàs social. Ara tinc amics i els voldré conservar per sempre., però al mateix temps intento fer un esforç per trencar possibles llaços d'amistat amb noves persones. No m'interessen les relacions, i a la meva manera, les allunyo i les faig fugir. És al.lucinant. No suporto les xarxes socials, intento passar desapercebuda, faig esforços per no destacar, perquè no em mirin, perquè no em parlin. Després em quedo a la meva habitació, sola, no sé si trista (no ve al cas) i penso només en aquelles persones que són importants per mi. La resta no m'importa. I l'esforç per ser una persona social, i sociable; queda en un segon pla. Tinc massa por al fracàs, doncs, i a patir. Això ja està dit. Però malgrat tot ho entenc, me n'adono, ... això m'ha portat a ser una persona grisa i poc important. He aconseguit el què volia: Que la gent no em miri més. I ara, què? Ha estat un pas en fals, perquè no em vull estancar en aquest estat semi-capoll. M'acabo de quedar buida. Escric per saber, per entendre'm, per flipar quan sigui gran. (més gran). Escric com a teràpia, potser. Qui sap. I després, arriba tot el drama. Per entendre qui sóc, o potser per buscar-me una mica a mi mateixa, construeixo la meva personalitat artificialment, a través de mites. A través de mites i odis. Llavors penso en les dicotomies, faig un esforç per entregar-me a la modernitat, a allò contemporani, per estar informada... Crec que aquí hi juga un paper molt important el meu narcisisme. La meva educació. El pensar que en questa vida és més important la cultura que l'amistat. A través de mites, doncs, construeixo la meva biografia i el meu jo present. Però això no em defineix com a persona, aquest és el meu drama. Defineix els meus gustos, però no la meva personalitat. I per complicar-ho tot encara més, com més ganes tinc de parlar de mi mateixa, més callo. I em callo a mi mateixa. M'autoreprimeixo abans de parlar. Accepto el que ve, em torno passiva, distant... pretenc que tot em fa fàstic. Que em distancio de la realitat. Visc al meu món, surreal, oníric,... allí no m'hi poden molestar. Quan surto amb els altres faig somriures de compliment, em porto com una nina ben educada que queda bé, i només seu i mira en tota la nit. Mai actuaria en el rol del líder. Per evitar disgustos, i enemics, em torno passiva. No suporto els conflictes. Els defujo tant com m'és possible. Intento quedar sempre bé, caure sempre bé, no discutir amb ningú. No munto mai escàndols. Sóc tan diplomàtica...! A qui vull enganyar. Això no és el meu veritable jo. No sé què sóc ni què m'agrada, només em passo les nits somniant en quelcom millor.....

LUCIDESA, SURREALITAT I DIPLOMATISME, o Mirall. Espill.

He tingut un petit cop de lucidesa. A voltes em sorprenen quan estic concentrada pensant en els deures, en els assajos per entregar, o mentre estic cuinant un pastís. Aquest cop ha estat rotund, un flash de llum que m'ha deixat clavada al terra com un ninot de palla. Gràcies a aquest tipus de visions acostumo a coneixèr-me una mica millor. M'ajudo a veure'm a través de l'Alícia. M'explica el perquè de tot plegat.
Bé, com anava escrivint. He tingut un llampec i un xoc. Un autèntic BLITZ. Jo sóc una persona sense identitat. Encara no sé qui sóc. De fet, probablement no ho he sigut mai. Crec que el procés es va quedar estancat durant el principi de la meva adolescència. Probablement quan començava la ESO. Després, les auto laceracions i els desordres alimentaris van venir després. I amb ells, el psicòleg de l'escola. Va ser aleshores quan vaig deixar de desenvolupar la meva personalitat, em vaig estancar i vaig fer els possibles per reprimir qualsevol espurna d'espontaneïtat. L'únic objectiu que tenia al a vista era passar desapercebuda. Que ningú em mirés. Que ningú em notés. Vaig deixar que els anys llisquessin damunt meu com una manta pesada, llanosa, rònega, enfarfegadora, pesada. Una fina capa de pols s'anava acumulant damunt del meu cor. L'Ares no es tornaria a obrir fins a la Universitat. No tornaria a sortir de l'ou fins aleshores, en aquell moment encara estava dins el capoll. Em preparava per fer el pas d'eruga de Secundària a meravellosa papallona universitària. I sí, els anys van passar. Em vaig perdre tota l'adolescència. Després tampoc va ser tan fàcil o bonic com m'esperava, per això. Vaig arribar a la Uni. Però també vaig arribar als aires repressius de la residència, aquella competència ferotge, a aquell sabor tan amarg de la gent mirant-te per damunt l'espatlla. Buscar el teu rol dins l'establishment. Crec que la gent sempre ha esperat que fos qui realment era. I com més expectants estaven, més feia jo per amagar-me i passar desapercebuda. Potser jo els semblava amenaçant, per això hi havia tantes cares disposades a odiar-me. No ho sé, esperaven poder riure's de mi, o que fos algú independent,amb caràcter, amb èxit, amb gent al meu voltant. Jo era tot el contrari. M'escudava darrere altres persones. Sovint feia eleccions errònies, també, i m'acabava ajuntant amb gent que eren outsiders. Com aquella estudiant de medicina d'Olot. Ara, mirat des de la distància, em sembla curiós... no sé que se'n devia fer, de la Risin, de la Gina, de l'Agnès. Aquella meravellosa noia.

Segona part aquí.

Ta-Dah!

I want to know about your last note in Facebook. Yeah, THAT. Right. Ok, what was THAT? Are you going to tell me? Is she true? Is this your real intention -I mean, then, why on earth would you go on with me to Camden last Saturday? Is this a common way of behaviour in Brazil or something? I don't know... Ok, I won't pretend I'm not offended. I'm too rough for that. Yes, I'm offended. And yes, I want to work it out. Oh, and by the way, no, I'm not the one who's going to take the first step to mend that. But i still don't get it. I mean, open relationship? Then, what? So on, and on, and on, till you come back. I'm not believing this. Actually, yesterday I asked you about that. And now you come up with all this bullshit.. I don't get your intentions. Hope you're going to explain this to me, 'cause, quite frankly, I don't get it at all. So I would appreciate some explanations from your side... You see, Anna was right. She told me to post you some kind of "Congrats!", something like that. It would be a piece of advice. An awareness. But I think that's not my style, so, I'll just wait till.. I don't know. But I'm not answering you any more text messages, so don't even try to make the effort. That's what I'm going to do. Sit and wait. How the story gets on. Kind of funy, actually. See, I would never have expected this from you... I mean, weren't you supposed to be interested about me? And just right now, after my first important text message, after saying something really deep, you go and fuck it all. Well, that's nice, I guess.
Unbelievable. Please, if your message is some kind of "i'm no longer interested in it" you could have been more serious. Or at least have told me straight away we're not getting to the same point together. Were'nt my intentions fully clear? I apologize if I've been pretending I was too cold. Sorry about it, but it's the way I behave when things start to drive me crazy, to freak me out. That's my response to closer attachement. I try to give no signs, pretending to control the situation. I always get caught by it, I usually end up entangled. I know, it's always been the same story, but that's my stuff. My God, I cannot believe this. I'm going crazy. I need an answer. And if it is what I'm figuring out, I'll probably end up with a huge amount of daily valeriana, therapy twice a week and a little depression. Ta-dah! Surprise! Yes, that's what is wrong with me. You nevere really asked, so I suppose it's normal if you go like "OMG!" afterwards. I always had communicating problems, I am a kind of... -let's put it plainly - social uncapable and unskilled person. Never had a normal relationship with someone else becouse of my instability, my insecurity and my problematic fears. claustrophobia and aracnophobia are only the top of the iceberg... it grows huge, enormous, under the greasy, oily surface.

El millor consell que et podien donar

Tot continua al revès: Les portes de les neveres s'obren del revès, la polaritat de les aixetes (freda/calenta) continua del revès, els cotxes van al revès, les portes i les claus obren cap a l'altre cantò, les parades d'autobusos miren cap al carrer i no cap a la carretera. Els semàfors s'apaguen en comptes d'estar en verd. Dinen a les 12 i sopen a les 8. Els blancs són minoria. És una bogeria.

La universitat no és aquell temple sagrat del lliurepensamet que l'Alícia volia creure, però tot i així la gaudeix més que a Barcelona. Hi fallen els continguts, però la metodologia és excepcional. Ara estudio coses que ja vaig aprendre a primer de carrera. Els teclats no tenen accents. Els llits tenen molles i dormo malament, intraquil.la, L'Alícia no para de demanar-me que li estableixi una rutina, SI-US-PLAU!. Em pensava que ho hauria arreglat tot ahir a la tarda però no vaig tenir-ne l'oportunitat.

Tot i així, ahir brillava un sol consolador, i enfortidor. L'Alícia em va mirar, em va somriure, i mentre creuava el pas de zebra em va dir: "Va, anem!" Jo la vaig seguir amb una rialla, mentre entràvem a les classes i parlàvem pels passadissos. Ara ja no sé si m'hi podria acostumar a Londres. Crec que tot recau en l'oportunitat de conèixer bona gent. Una vida de festes i desconeguts no em podrà omplir gaire temps més, i és igual els diners que m'hi gasti. Petita burgeseta de capritxos estúpids i pagats, obre els ulls i comença a fer quelcom de millor.

T'han donat el millor consell que et podien donar: Torna per ser la millor!

I és igual, si vénen o no, si contesten, i què passa a baix. Tu estàs aquí, i si tens ganes de comptar avions, trepitjar fulles, perdre't, donar voltes i visitar museus acompanyada, fes-ho sense sentir-te culpable. I quan ja hi estiguis una mica més bregada, llavors ja passarem al segon pas, que ja saps quin és i que és prou difícil.

En blanc

Fa molts dies que intento entrar aquí, em miro la pantalla en blanc i torno a marxar. La meva ment l'imita, com un televisor apagat. O potser no fa tants dies, però m'estic davant aquesta pantalla més hores de les que voldria admetre. Han passat masses coses com per estrenar tan tranquilament l'octubre, i el que passa cada nit darrera la porta de la meva habitació no ajuda gens. Estic dèbil, cansada, avorrida d'un orgull miserable i que no sap per què té tantes ànsies de protagonitzar escenetes de sèrie b. No puc admetre que vull que em truquis/in, o que pensis/in en mi o que m'envïis/in missatges. Però continuo recordant aquella olor, aquell tacte i el que es pitjor, comprovant la pantalla del mòbil a pesar de l'orgull. I sí, Alice, si sóc massa adolescent és per que aquest cap de pardals no vol moure's d'on és. Les hores passen i qui dia passa any empeny, i així s'escolen els dies en una buidor que no té res a veure amb Londres ni amb el temps.

Té a veure amb la incomoditat d'una cuina que és menys familiar cada matí, que cada cop s'amara més i més d'alcohol mentre les oportunits d'anglicitsar-se s'escolen per sota la porta, pel desguàs de la dutxa i per aquestes finestres que s'obren tan malament. La universitat és blanca. El cementiri sembla l'únic lloc on es pugui descansar en pau. L'Alícia es mira els alumnes de primer any, i amb despreci, els considera inferiors i intenta odiar-los a tots. Les poques coneixences, es van dissolent en una mar, una mar de cares, de vels, de rostres tapats, de mans enguantades, de formes dissmulades sota un centenar de túniques, de religions estranyes i trets facials exòtics i desconeguts. A poc a poc, aquest color de pell oliva va entrant al campus, en mil tonalitats diferents, parlant de coses estranyes que no s'entenen i amb gestos que no podries intentar compendre mai. Llavors es fa una muntanya, les parets s'alcen com un turó, el far es desdibuixa i es creen presons entre quatre parets i un edredò. I així passen les hores mortes: sense treballar, sense sortir, sense escoltar , sense pensar, forçant-se a no explorar. No fos cas que descobríssin quelcom excepcional, quelcom pel qual valgués la pena moure's , o lluitar, o treballar, o quelcom que motivés.

Tot canvia, però, en arribar a classe: Traspassar aquell llindar, tornar a creure en el lliurepensament, en l'esquerra irredempta, en les utopies possibles, en la llibertat de paraula i expressió. Però, ai las, que bé que sabem que són falàcies, amics meus, que la universitat, per molt anglesa que sigui, continua tant o més infectada del món exterior que els colegis que has vist de petita.

Només fa falta callar, restar en silenci, i intentar entendre, enmig de tota la confusió, qui penses ser, Alícia, i com penses afrontar tot allò que no t'agrada. Perqué si haguèssim d'anomenar una sola cosa que tinguis clara, seria el fet de que saps que aquest no és el camí.

I ja n'hi ha prou de dreceres, dreceres indomables, bastardes, comportaments infantívols i juganers. Ara toca aixecar-se i acceptar totes les conseqüències d'un sol acte, i anar pel camí llarg, sense buscar dreceres inútils que et porten a culs de sac.

"tornar a casa, amb els ulls brillants i un somriure a la cara, i una olor que ja no és tan desconeguda..."

i t'agrada. Que no t'agradi, que no és quelcom teu. És una cosa meva, personal i intransferible, que no tinc ganes de compartir i encara menys d'explicar. Et penses que és dels carrers, aquesta olor? Que els ulls brillants són fruit de del fred, de la il.lusió de ser aquí? O creus que més aviat tot això fa pudor d'amant? No siguis innocent. És un bon consell.

Up-side down

Pel que sembla, l'experiència està anant al revés. No sé si es deu al canvi d'horari, al canvi del fred i la pluja o al canvi de l'idioma. Però en principi jo ara no hauria d'estar de ressaca ni esperant que m'enviis un altre missatge al mòbil ni amb l'estòmac buit ni aquest mal de cap. Tampoc hauria d'haver deixat tot el que he deixat ni tolerar aquest desordre general. No hauria de lligar-me -en el sentit de connectar amb, no de tirar la canya- amb una sola persona ni beure com si tingués quinze anys. Ni anar amb minifaldilla pel carrer a vuit graus centígrads. Ni deixar de respondre mails i cartes. Ni hauria d'estar al llit, rebolcant-me en la meva misèria i envoltada de caixeds buides d'ibuprofè, sinó a Covent Garden, a Camdem o a Portobello.

Tot es gira del revés. Ara se m'ocorre el títol d'aquest post. No tinc més paraules per a tu, Alícia, només que els propers cops siguis més desconfiada, i llencis més miradetes als desconeguts. Aquesta mena d'històries es converteixen en anècdotes boníssimes quan les expliques en aquella sobretaula de cafè amb els amics que no veus des de fa tres mesos.

Però sobretot, Alícia, sigues conscient del que t'han donat i aprofita les hores més dures. Aprofita les hores dures i no les blanes i les gentils, les amables i disteses estones de converses. Sua tot l'alcohol, sua tota la cansalada i aprofita l'esforç: D'altra manera, la sang, suor i llàgrimes s'hauran escolat per la pica de qualsevol manera, com si cremessis dos-cents euros cada setmana, bufant i fent ampolles.

PD: La banda sonora d'aquest post es Country Girl dels Primal Scream i In the orning de Razorlight.

I molt, molt al fons, Allí donde solíamos gritar dels Love of Lesbian i The Scientist, o Fix You de Coldplay.

Load Up with Anna (entre moltes cometes)

Me’n vaig a London a convertir-me en una altra londinenca. Marxo, però d’aquí m'enduc fotos, postals gegants amb dedicatòries, una flor al bolso, una cafetera genial i un llibre que tinc ganes de llegir. I cafès a última hora i dinars i sopars i cerveses i estones de bar i abraçades. I trobades que no he hagut de demanar, apurant fins l’últim dia. Me’n vaig a London amb amb ganes i contenta!

14Sept 22.25

[....y ahora estoy desayunando te con leche en el piso de Ares, que es buena y me da caritativamente conexión. Todo genial: el piso me encanta, ya hemos comprado casi todo (ropa de cama, cosas para la cocina, toallas, jabón, comida...) y la zona claramente no es la más glamourosa de la city pero ya nos estamos haciendo parroquianas de un bar, que ya sabes que ese rollo me encanta....]
[ ...tutto bene. La zona ja la tinc gairebé per la mà i estic prou instal·lada. El 21 tenim la presentació a la uni. aviam com va la cosa...]

No tinc intenné, però l'Ares me'n dona mentre esmorzem al seu pis. Argos és una mena d'ikea per catàleg que hem explotat per aconseguir tovalloles, penjadors, roba de llit, nòrdics, coixins, llum de taula... El supermercat Sainsbury's ja ens coneix, també M&S. Ens encanten els menjars preparats anglesos i les fruites pretallades, i ja som parroquianes d'un pub a prop de casa. Sí: m'estic fent casa meva a London

18Sept 11.53

[....Mola, acostúmbrate a usarlo que así podrás ver las fotos que cuelgue, mujer. La habitación es la de Ares... ya colgaré fotos de la mia si tal. Pero si, no seria pequeña, y la cama es doble... hay espacio! Por aquí todo guay, mucho cansancio de patearnos la city, eso si. Cuidaros mucho!...]

Demà, després d'unes quantes visites a argos, sainsbury's, budgens i d'altres... ja tindrem la bateria de cuina, l'escorreplats, les tea towels i la nevera plena. Demà podrem dir que estem instal·lades!

20Sept 22.54

Aquesta setmana és la setmana de la paperassa, matricular-se, fer-se la oyster i quadrar horaris. Esperem que internet decideixi anar a una velocitat decent i trobem assignatures matriculables. També és la setmana d'entrar en això tan anglosaxó de les student unions, o clubs o festes o el que sigui, i, en definitiva, ser sociabilíssims. Ahir: Boat Party

8 hours ago
____________________

(GRÀCIES Anna pels resums que m'has deixat copiar)

Primer contacte

Ja he arribat a aquest llit de matrimoni sense llençols, a aquesta cuina sense tasses ni bols i a aquest apartament on acabo d'instalar l'internet. Després de beure uns glops de llet distretament de l'ampolla i mastegar uns quants cereals, m'estiro els llençols de llit petit damunt del matalàs a consciència, per intentar passar la primera de moltes nits, unes 300, aproximadament, que transcorreran entre aquestes parets. He conegut a massa gent avui. He vist massa coses. Són les 10 i 20 hora local, i me'n vaig a dormir. Demà aniré al Vinçon.

tantes coses que deixo enrera, i no paren de preguntar-me si estic nerviosa pel que em ve al davant. "Nerviosa de què? si no sé que m'espera!"
Durant les últimes 48 hores he pensat en més de cinquanta maneres d'actualitzar el post d'ara. Cinquanta maneres de començar a escriure- Però le compres d'última hora, l'últim sopar, les últimes trucades, els últims missatges, la maleta, les útlimes despedides, m'ho han impedit. I ara reflexiono i no li trobo cap sentit a a aquesta obsessió que sentim tots per "lúltim" acte, sigui quin sigui, que fem sempre abans de començar un ritual que no hem començat mai abans. Vlem repetir coses que sentim familiars, actes mecànics, que ens ajudin a sentir més seguretat abans de moure'ns un pas enllà, abans d'entrar en un terreny inconegut: fer un viatge, marxar a algun lloc, fer un pas definitu cap endavant, vaja, fer quelcom que canvii la teva vida o el teu entorn dràsticament.
crec que estic massa espessa per pensar, i em sap greu. volia fer quelcom grandiloqüent per que quan toeni a visitar això d'aquí a un temps estigui orgullosa del que vaig escriure hores abans d'un canvi tan important en la mevavida. però sóc tan nihilista que no crec en l'autoapreci com a teràpia contra minusvaloració personal. per tant, que rebente tot.

Jo apretaré fort les dents, apretaré fort els punys.

Bye bye, hasta otro ratito.

les necessitats incoherents

Ja he tornat a la Ciutat.
Ja m'he despedit de tothom.
Ja he solucionat paperassa, apuntat contactes, rebut regals d'adéu.
Ja he preparat la maleta.

I ara que em queden poques hores, de què em puc preocupar??

Sóc teu, SummerCamps

Bé, doncs el que m'has fet pots apostar que ho sentit,
intentava ser fred però ets tan calent que em vaig fondre
vaig caure a trossos però ara m'intento recuperar

Abans de que la malifeta es dissipi et donaré el millor
i res em podrà parar excepte intervenció divina
suposo que és el meu torn de guanyar o aprendre quelcom
Però no dubtaré més, no més
no pot esperar, sóc teu

Obre la teva ment i mira com jo
obra els teus plans i seràs lliure
mira dins el teu cor i trobaràs amor, amor, amor

Escolteu la música del moment gent, balleu i rieu
Som una gran família
i és el nostre dret concedit per Déu a ser estimats, estimats, estimats
Per tant no dubtaré més, no més
no pot esperar, estic segur
Cap necessitat de complicar-se, el nostre temps es curt
És el nostre destí, sóc teu

M'he passat massa temps mirant-me la llengua al mirall
i inclinant-me enrere per intentar veure-hi millor
però el meu alè embafava el mirall
per tant vaig fer una cara nova i vaig riure

Suposo que el que estic dient és que no hi ha raons millors
i lliurar-te de vanitats i continuar al teu pas
és el nostre objectiu, el nostre nom és la nostra virtut

I'm yours, Jason Mraz

Per que em despertes (em despertes) carinyo meu
quan són les quatre (les quatre)
i em molestes
i el pitjor de tot (el pitjor de tot)
mai t'adorms carinyo,
quan dius que t'adormiràs (t'adormiràs)
però t'estimo igualment.
Et necessito (et necessito)
per dormir tota la nit, carinyo
ja saps que vinc dels estels,
per tant vés a dormir (vés a dormir)
carinyo,
no em trenquis el cor.

Versió de Build Me Up Buttercup Baby - Summercamps Edition

Coses de nens

Havia sentit que Ítaca era el viatge. Plausible.

Havia llegit que un no arriba mai a Ítaca. Lògic.

Ara veig que com més va, més queda. Si ho arribo a saber,

tot hagués estat igual.


(Coses de Nens, Els Amics de les Arts)

Barcelona

Aquí a la Molina, he aspirat heli, he escopit flames de foc, he fet trios a la dutxa, he perseguit vaques a les tres del matí, he pujat a la capota d'un cotxe amb nou persones més, i m'he fracturat el dit petit del peu dret.

No sé si vull tornar a aquesta ciutat, Barcelona, la meva ciutat preferida del món...

El cor està florint
Dispara a través del terra pedregós
No hi ha lloc
No hi ha espai per llogar en aquest poble

Estàs buit de sort
I el motiu del qual t'havies de preocupar
El trafic està encallat
i no estàs anant cap enlloc

Et pensaves que havies trobat un amic
per sortir d'aquest lloc
Algú a qui donessis un cop de mà
A canvi de gràcia

És un dia bonic
el cel cau, sents com
és un dia bonic
no el déixis passar

Ets a la carretera
però no tens destí
Ets al fang
Al laberint de la seva imaginació

Estimes aquesta ciutat
Encara que soni fals
Ho has superat tot
i t'ha superat tot

Toca'm
Porta'm a un altre lloc
Ensenya'm
Sé que no sóc un cas perdut

Mira el món de verd i blau
Mira la Xina, just davant teu
Mira les muntanyes esquinçades pels núvols
Mira els bancs de peixos salpant el mar
Mira els focs beduins a la nit
Mira els camps de petroli a la primera llum
I mira l'ocell amb una fulla a la seva boca
Després de la inundació tots els colors sortiren

El que no tens no ho necessites
El que no saps ho pots sentir d'alguna manera
El que no tens no ho necessites
No ho necessites
És un dia bonic

It's a beautiful day, by U2

No estàs anant enlloc

drunk and losing ground/ Bevent i perdent el pas
broken up and down/ esquinçat per totes bandes
the only way i've found/ l'única manera que he trobat
to shake your body free/ de deslliurar-me del teu cos

i've got what it takes/ Tinc el que es necessita
to help you make mistakes/ per ajudar-te a fer errors
to put you through a phase/ de fer-te travessar una fase
that's harder than it seems/ més dura del que sembla

i'm not saying anything/ No estic dient res
you haven't heard before/ que no hagis sentit abans
no one's gonna wait for you/ ningú t'esperarà
to wake up anymore/ per despertar-te més
changing all your scenery/ canviant tot el teu escenari
saying you don't care/ dient que no t'importa
but you're not going anywhere/ però no vas enlloc
yeah

spending all your days/ passant els dies
frozen in your place/ congelant-te a casa teva
rearrange your face/ arregla't la cara
to ways you better be/ per millorar d'alguna manera

having not enough/ no n'has tingut prou
you'll never measure up / mai et mesuraràs
the alcohol and drugs / l'alcohol ni les drogues
are better off in me / millor si estan lluny meu

Música: You're not going anywhere, de Brad Sucks

El dia disset vaig comprar el bitllet d'avió. Avui he arranjat l'apartament on viuré. Ara tinc una mica de por.

Rosanna

La Rosanna va arribar d’imprevist, el dimarts va entrar per la porta i encara és aquí. No es que em sobtés la seva manera brusca de presentar-se: A voltes truca abans, a voltes ho fa subtilment: S’esllangueix com una gata, sense molestar, i te la trobes al menjador de casa. Aquest cop però, era tot diferent: No l’esperava. No, pitjor. Va dir que no vindria. M’ho va assegurar el dia en que l’esperava, el dijous passat. L’esperava amb les portes obertes, la meva millor camisa i trufes al congelador. Va ser llavors quan em va dir, amb un somriure: “no, Alícia, crec que no passaré a fer-te una visita durant una bona temporada... tinc altres assumptes entre mans, saps?” Es feia la interessant. Mentre m’ho deia es fumava un cigarret a l’estil françoise, creuant una cama sobre l’altra i recolzant-se a la barra del Bristol. Aixecava una cella amb un somriure Chanel vermellíssim. Va ser aleshores quan em van començar els malsons. En vaig tenir cada nit, fins que va arribar de cop.

Però abans d’explicar-vos-ho, he de recordar com ens varem conèixer. Devia tenir uns quinze anys, i quan la vaig veure per primer cop, vaig saber que seríem amigues tota la vida. Ara que hi penso, crec que era amiga seva fins i tot des d’abans de conèixer-nos. Sí, va ser en ple febrer, amb el fred de la nit de Carnaval...

Clear Eyes. Full Heart. Can't Lose.

Tot i els problemes que em falten per solucionar i les preocupacions que encara tinc entre mans i dintre del melic, em trobo en un punt, crec constatar, en que tinc el cap sorprenentment clar i despert , i estic a punt per resoldre els nous imprevistos. No em falta impuls ni ganes, només temps de fer el que necessito, el que vull fer i el que em toca fer. I crec que això és el més complicat, haver de posar prioritats i adaptar-me a altre ritmes que no són el meu... malgrat tot, conservo els ulls oberts, la ment en forma i cor en total disposició a entregar-me al que em ve a sobre.
Ara em queden menys de 12 hores.
Després em quedaran 14 dies.
Després me'n quedaran 35.
I aleshores intentaré no mirar enrere, i dedicaré els meus pensaments als projectes de futur dels següents nou mesos.

PD: Perdona, no era una broma. Pel que als probles que ara tinc entre mans, no els podré solucionar fins d'aquí a 15 dies o sigui que més val no preocupar-se ara. No me'n puc preocupar ara...

festina lente

Perdido en las profundidades de mi almohada te busco, te palpo te noto te siento y no estás, y dónde estás, estás en el mundo y yo en una burbuja, mi burbuja, mi mundo: tu de playa y yo de montaña, tu de fiesta y yo de curro. Y aunque no lo parezca te siento, no te huelo pero te veo y esto ya me está afectando demasiado y yo no puedo estar mas sin ti ni sin vosotros ni sin ellos. Iros por favor y dejarme solo que me voy a lamer. Pero sabo a sangre sin miseria y sin sudor y no me mola. Voy a sudar, voy a cortarme, voy a esforzarme, voy a matar el tiempo regalándoselo a los demás por deber, por poder, por hacer, por creer, por parecer, para esforzarme y para necesitarme. Sólo por mí. Para mí. Y tu aquí no pintas nada o sea que vete y como decía alguien "olvida mi nombre, mi cara y date la vuelta... olvídame que tienes experiencia". Necesito saber cuando vuelva que ahí no vas a estar para mí, aunque me muera de ganas y sea lo único que quiera. Voy a arrancarme la tirita de un tirón y sin temblar, pulso firme dónde los haya. Sin autocomplacencia y sólo para joder. Así están las cosas. O sea que cuando vuelva ni me mires ni me llames ni me toques porqué lo haré. Pero hazlo tu también, por favor, y vivamos, y que vivan las fiestas privadas y la birra en playas de San Juan con sal y medias rotas. Y por lo que me queda en el convento, bebamos, disfrutemos y disfrutémonos, que cuándo esté allí arriba no sé que va a haber para mí.

5/7

Alex Johnson

Els Records (Summercamps Edition)

Boig per tu - COVER

Ens reunim aquí avui
tots junts aquesta nit
ja falta poc
per dir-nos adéu

Dintre nostre hi són
tots els nostres records
que hem viscut
tots aquí

Sé molt bé que al dial següent
les colònies s'acabaran
però tindré guardat en el cor
l'amistat que ens hem creat
aquí a Tremp
Sempre quedaran
els records

Quan l'últim dia sigui aquí
tots ens separarem
i plorarem, per què ens estimem
ens hem de dir adéu
llàgrimes ens cauran
perquè en el fons
ens enyorarem.

Vic

Està sortint el sol, sembla el paradís… dóna’m una abraçada Alícia; que avui tinc compromisos amb el Jeff i el seu somriure, la Sendra i el seu somriure, l’Alison i el seu somriure, la Helen i el seu somriure, el Josh i el seu somriure, la Lizzy i el seu somriure, la Charlotte i el seu somriure, el Paul i el seu somriure…

BrainStorming

Tot i que el brinstorming és un mètode que mai m'ha convençut del tot -sempre s'acaba amb tòpics, idees usades, velles, discussions... mai he presenciat o participat en un autèntic brainstormig excitant, apassionant i emocionant ple de noves idees i projectes a punt d'encetar i d'esclatar- ara en faria un ben de grat.

Poc temps, zero, i molt per escriure, i per compartir amb l'Alícia. en fi. me'n torno to the workshop, amb aquesta incertesa de no saber "fins quan podré tornar a escriure...?"

This is the end, my friends, the end

Hem acabat exàmens. Ara és temps de maletes, paperassa i de no pensar en el que em/ens espera.
Què coi, me'n vaig a celebrar Sant Joan. Bones vacances, Alícia.

Sol naixent

Sol rebel, Vell estúpid ocupat,
Com goses a través de les finestres,
I a través de les cortines, visitar-nos?
Han de respondre als teus moviments les estacions dels amants?
Insolent i pedant desgraciat, vés i crida
Als estudiants tardaners i als aprenents amargats,
Vés i digues als caçadors reials que el rei muntarà,
Crida les formigues del camp als oficis de recol·lecta;
L'amor, com tot, no coneix estacions ni clima,
Ni hores, dies, mesos, que són estrips del temps.

Tons rajos tan reverends, i forts
Per què deus pensar ?
Jo podria eclipsar-los i tapar-los amb un parpelleig,
Però no voldria perdre-la de vista tanta estona.
Si els seus ulls no han encegat els teus,
Busca, i demà explica'm,
Si tant les Índies exòtiques com les meves
Són on les vares deixar, o jeuen aquí amb mi.
Pregunta per aquells reis que veieres ahir,
I sentiràs, "Tots aquí en un llit jeuen."

Ella tots els estats, i tots els prínceps jo ;
No hi ha res més ;
Els prínceps ens imiten; comparat a això,
tots els honors són mímica, tota la riquesa alquímia.
Tu, Sol, ets la meitat de feliç del que nosaltres ho som,
En això el món s'hi ha esmerçat ;
La teva edat demana calma, i si els teus deures eren
Escalfar el món, ho has ben complert escalfant-nos a nosaltres.
Brilles ara per nosaltres, i ets a tot arreu;
Aquest llit és el teu centre, aquestes parets la teva esfera.

John Donne

I no semblar tonta

Vine a la tarda: farem una clara a casa durant el capvespre mentre escoltem Antònia Font. Després podem anar a fer canyes a un euro al Gat Negre... podem anar a buscar una piadina per Gràcia o crepes per emportar...
Després podem fer un mojito al Sssh! o anar a casa i fer-los nosaltres, a no ser que vulguis anar a un bar dels que t'agraden a tu a fer birres (més birres). Un cop a casa ens podem relaxar i posar-nos còmodes... o muntar la nostra rave privada!!
Amb la condició de que l'endemà no hagis de fer res. Llavors ens podem aixecar amb calma, ens preparem uns entrepans i anem a la platja amb calma. Com ho veus?

(M'ancantarie saber dir això algun dia)

Tendreses

És graciós, això de que pugem comentaris el dia abans dels exàmens. I diu molt, molt... però no gaire de bo.

"Si sou amb mi per què us enyoro,
si us tinc aquí doncs per què m'emociono?
Lo cor d'una filòloga és una mar
i tot l'univers no l'ompliria;
Jo potser me'n vaig
però els records es quedaran amb mi.
Amics meus, deixeu-me riure!"

20/5/2010

Des dels divuit

Molt bé, ja l'has trobat. Potser et vaig donar jo el link, potser has investigat una mica pel teu compte, potser te'n recordaves del post de "la petarda aquella" i ho has trobat pel teu compte. Doncs apa, ja tens el premi i ja ho pots llegir. Oh, no creguis que em sap greu: Una cosa és escriure-ho, que ajuda bastant, però la teràpia no acaba fins que no es fa públic -encara que per sort, de moment mai ningú ha llegit aquest bloc, encara-. Però és aquesta ínfima possibilitat, el que és terapèutic. El pensar que un amic podria ensopegar-hi per casualitat i descobrir-ho... en el fons és consolador SI tens en compte que vaja, que d'això no en parlo cada dia. Bé, jo ja m'entenc. Apa, que si t'agrada la sinceritat morbosa i bruta, disfrutaràs tant com jo, guapet.

Des dels divuit, i des de que vaig venir a Barcelona a estudiar (bé, jo no, l'Alícia, clar), sempre ha aspirat a renéixer en una nova faceta. Sempre ha volgut formar part d’aquell col.lectiu de barcelonins –poblerins renegats, m’és igual- de 27 a 30 anys. Barcelonins de revista i propaganda, que són fans de Jacques Tati i Karostami, que són dissenyadors, dissenyadors gràfics, fotògrafs, busca-tendències, cool-hunters, fashionistes... que són amics del Salva G. i l’Enric Montefusco, que han sortit a fer birres amb la Lyona, el Balmes i el Manrique... Que són habituals de la Filmoteca i hi busquen Kurosawa, o sinó van als Verdi escoltant Lou Reed. A més no són els que llegeixen l’EP3, el Calle20 o l’EME, sinó que hi col.laboren ressenyant exposicions de la Iguapop i la Mito, llibres de la Fnac i concerts de l’Heliogàbal i l’H2O. Són els que surten per Gràcia un divendres al mes, normalment per la Virreina o el Sol Soler. Per celebrar aniversaris s’apunten a la Razz, i evidentment agafen les anticipades per la Fnac també. Prefereixen el Rita’s Rouge al Boadas, i tant poden passar pel Candela en ple Raval com per l’Elephant a Sarrià. I els diumenges al matí fan footing pel passeig paral.lel a la Diagonal de Zona Universitària, i si han d’anar a la platja baixen a Sitges.

Però els preferix en la seva faceta nocturna, quan insisteixen a fer la primera a LeBaignoire, un cafè a l’AnticTeatre Cafè –perquè en són socis- o passar per l’Herbolari. No els veuràs a la Ciutadella si no llegeixen, posem per cas... El Acoso de Carpentier o American Psycho d’Ellis. Ja fa temps que van riure amb el Nocilla Lab, i es van emocionar amb Arròs Covat, que per cert, retrata la seva puta vida a la perfecció, pavo. No es parlen amb gent que tingui menys de dos-cents amics al Facebook, ni amb algú que no hagi estat penjat en una foto del Flick.

Per cert, qualsevol dia et convidaran al Lliure, allà dalt, perquè el seu acompanyant els ha fallat i ha hagut d’escriure un article d’última hora. Passen de la política nacional, per temes de salut, i s’apunten a tots els concerts de l’EuskalEtxea, i a tots els recitals de l’Horiginal. Desprecien el Lletraferit per la seva vulgaritat, igual que l’Udón (però segur que han menjat el menú Ramen-a Nena per dinar). Es qüestió d’adaptar-s’hi. Segur que et recomanen els millors locals de Mitte, a Berlin, i els monuments més freqüentats de la zona alta d’Amsterdam. I saben que Sofia i Praga són ciutats brutals, però no tant com Lisboa. Reneguen del camp anglès, perquè segur que un va tenir una mala experiència en una cottage de Suffolk, i després ho va anar contagiant.

D’això se’n diu una aspiració social.

Fins i tot els hi perdonarie que no coneguessin Gogol Bordello.

Pensa en els seus somnis l'Alícia, i és curiós perquè n'és perfectament conscient de la inconsistència i la buidor que ostenten. I a sobre en fa bandera, i li encanta lluir aquest nihilisme i aquesta frivolitat tan postmoderns. Que segur que queden molt bé si els pronuncies a les tres del matí amb un Gauloises sobre els llavis i davant d’un públic de pseudo-modernillos gafapastes i fans de Pulp.

I a vegades, al cap d’una estona, té la espantosa sensació de que mai estarà satisfeta amb ella mateixa i es despreciarà per ser tan hipòcrita, irrealista, covarda i vanitosa. Però el fet, es tracta, estimats amics, de 1) acceptar-se a un mateix tal i com és, 2) estimar-ho, com s'estima la veritable naturalesa de les coses.

El primer de juny

Sí, el primer de juny. I espero que valgui per dos.
Hauria estat perfecte fer-ho el dia 11 i no el dia 13, però tot és perdonable oi?

Tinc moltes coses al cap, ara mateix, i no sé per on començar a buidar el pou... el problema de pitjar tecles en comptes de rascar un grafit contra el paper, és que cada vegada que intentes buidar el pou, no ho fas amb una galleda sòlida, sinó amb un colador. Més o menys va per aquí la metàfora.

Molt bé, ho farem així: Primer diré nihilisme, i després parlaré de tu. I això-això-això, tan petit o tan llarg o tan curt, que no li vull dir actualització ni post ni "pollesenvinagre" no parlarà de Londres, tampoc. Per què no hi ha necessitat ni ganes. Senzillament constataré que encara no ho tenim assumit: Nem-ho-n'hi (bueno, "nemoni") tots, a viure a un lloc on no he estat mai i no visitat mai ni com a turista. Ah, companys. Quins misteris m'esperen.

Nihilista: Després de veure Platónov, de Txèkhov -o per fer justícia al muntatge madrileny i castellanot, Chéjov. I encara més nihilista després de llegir Mário de Sá-Carneiro i estudiar el primer modernisme portuguès -saudade i saudosismo, paúlismo, oh sí, quin plaer-. M'he tornat encara més nihilista des de que ha començat el juny. Espero, pel bé de tots els que tindran el plaer de conviure amb mi a l'estiu, que se'm dilueixi una mica aquest no creure en la humanitat, en les persones, en la bondat natural i en la bona fe dels altres.

I ara tu. Recordo que em vas demanar si podies llegir Des dels divuit. Doncs tot seguit te'l penjo.

Records de l'Arboç

Un chien en un bar qui gesticule au crit au coin de la rue, "qu'est qu'il y arrive, c'est homme là?" il se demande passant babord. Le chien ne le regarde pas.
Dans an autre coin de la rue, une jeune fille sans Ipod pousse un feble sourire: avec un gest enfammée, presque eléctrique, le chien à mignotte le regarde fixement, il n'y a pas du hasard: il s'agite, simplement, de la grandeur de ser qui est, petit.

última etapa: placidesa i decadència

Radical*

Jo visc de la vida
que se m'escapa nua
els capvespres estranys
alguns diumenges

jo visc del visc
i del viure
i somriure
perquè sí i sense perquè

jo visc i no vull saber
de les capes innecessàries
per arribar a l'arrel

perquè jo ja sóc l'arrel.

cristina fernández

*Radical: Del llatí Radix,-cis, arrel

Jo, i no l'Alícia, ÉS QUI S'HA DESPERTAT avui, descol.locada i sense saber on era, per acte seguit recordar que acabava de somiar, per primer cop(!), que era a Londres parlant amb la meva metgessa anglesa sobre el meu carnet de vacunes i forçant-me a descriure les vacunes en anglès perfecte i altres coses; mentre que el meu company de pis , d'uns 50 anys, em mirava des de la seva terrassa(?) i em feia dormir en una habitació de 2x2 metres quadrats, que és el lloc on havia estat dormint ell fins aquell mateix dia mentre se m'escapava el tren que per cert estava al costat del mar, i menys mal que m'abraçaves des de darrere, envoltant-me amb aquells braços enormes, quan em deien que la meva companya de feina de Criminologia era qui havien trobat ofegada al riu sota una barca mentre investigàvem juntes un assassinat i sort que m'has abraçat, per que m'estava agafant un xoc i em costava respirar, sort que a través del contacte físic m'he pogut calmar una mica i ara penso que si he plorat en somnis segurament també he plorat mentre dormia però no me n'he adonat i quan m'he despertat tenia els ulls secs i em trobava molt bé, i era raro perquè només havia dormit cinc hores però estava descansada.

Llavors m'he girat per dormir una hora i mitja més i quan ha sonat el despertador, no sabia ni on era i estava cansada i no tenia ànims ni cap per fer l'exàmen que em tocava.
He trigat dos minuts a vestir-me però dotze a pentinar-me i posar-me les arrecades, i llavors he marxat corrents per trobar-me la Gemma als ferrocarrils, esmorzar juntes un cafè amb llet i un crusant de mantega del Paul's, i pujar juntes fins a l'Autònoma, que ha estat quan he conegut una noia que havia fet un erasmus a la mateixa uni que jo fa menys de 4 mesos. I llavors hem fet l'exàmen i he tornat i m'he depilat i m'he fet la motxilla -sense dinar- i he marxat en cotxe i no he fet l'enquesta i he sopat i mirat 2 capítols de GLEE i ara escric això i després me'n vaig a dormir.
I com em deia algú fa molt de temps, bona nit i tapa't.

Encara dubtes més - encara més dubtes

-Què penses?
-No ho sé... crec que no sé si sóc com ells. Com puc saber si ho sóc? Vull dir... si crec en l'individualisme, en que cada un s'ha de llaurar el seu propi camí, m'incomoda pensar en els altres, no sóc gens idealista, crec que l'idealisme ha mort, sóc nihilista: no crec en res ni en la bondat humana... puc creure tot això i continuar siguent com ells? i si en el fons només m'importa el mite i la fama.. o , i si en el fons m'estic tornant indiferent...? Això últim tindria sentit perquè si no em sentís indiferent envers l'entorn en el que visc, si no fos dura com una pedra no aguantaria... i molt menys seria aquí ara... Me n'hauria anat fa molt de temps a col.laborar, ben lluny del consumisme...
-De debò no pots trobar un terme mig? Entre la indiferència freda i dura com el ferro glaçat; i passar-me la resta de l'existència en un país col·laborant, renengant sempre del capitalisme, donant sempre l'esquena a aquest sistema i a la gent que viu aquí i sota aquest règim -encara que ara els anomeni amics... Es pot ajudar una miqueta

Repensant-ho

Fa por la paraula eh, Alícia?

El "pre" és bastant.. confós, diria jo. Em començo a replantejar tot el que tinc al meu voltant, i tot canvia: Una llum nova, l'estada a Londres, fa que m'ho miri tot sota uns altres ulls. I no puc evitar pensar: tot això, serà així quan torni? Tot tornarà a ser igual? No haurà canviat gens ni un pèl?
Vale. Fins aquí el fil argumental del pensament és molt normal. De fet, tot predictible. Res espontani, natural ni ORIGINAL -que és la base sobre la qual l'Alícia builds la seva personalitat, no ho oblidem-. Però podem empényer una mica més els límits: I suposant que tornant TOT fos igual, et continuaria agradant tant? et continuaria fascinant, tornant boja, frapant, emocionant com ara? AH, AMIGA. Reflexiona.

Ve a dir: m'estimo el que ara tinc, tot i els seus defecte: Barcelona, filologia, esplai, Gràcia, viatges, Balaguer, cara, ...

Ve a dir: Tot són etapes, i si aquesta ha estat fabulosa, FANTABULOSA,- de fet, però, està essent, sí, encara no s'ha acabat...- la propera serà més curta i només durarà un any, bé, de fet, nou mesos, el meu embaràs, (què fàcil serà fer un símil ara sobre els nadons i el futur i l'adultesa).

Doncs bé, que si aquesta ha estat fantabulosa, ara en ve una d'encara millor. Perquè em vull creure, de debò que sí, ho necessito, vull creure que el millor està per venir.

Em fa recança, però, adonar-me de què en realitat, to el que estic valorant ara, la manera com assaboreixo les hores més insubstancials, només ho valoro pel senzill motiu de que ara sé que tot això morirà, i acabarà essent oblidat si ara no faig un esforç per interioritzar-ho.

Temença a allò nou? Por als canvis? I un cuerno, xatis. Estic MORTA, ESMAPERDUDA, no sé ni on agafar-me... no veig ni un p* bot salvavides al meu voltant. Com se'n deia de la síndrome aquesta? No, no és la pre-viatge... se'n diu créixer.

Això és la Vida

L'Amy MacDonald ho descriu perfectament:

El vent xiula ben fort
pel carrer fred i humit aquesta nit,
i la gent balla al ritme de la música;
i els nois caçen les noies de cabells planxats,
mentre el típic jove tímid i atormentat seu més enllà
i les cançons van sonant més fort,
cada una millor que l'anterior.

I tu cantes les cançons,
pensant "això és la vida"
i t'aixeques l'endemà i tens el cap a punt d'explotar,
on aniràs? on anireu?
on dormiràs aquesta nit?

Vas baixant pel carrer amb el taxi per a quatre,
i espereu davant del portal del Jimmy,
però és buida i ningú tornarà a casa fins les quatre,
o sigui que seieu allí sense res a fer,
parlant del Roger Riger i els seus colegues,
i on anireu i on dormiràs aquesta nit.

I tu vas cantant les cançons,
pensant "la vida és això"
i t'aixeques l'endemà i el cap t'està a punt d'explotar,
"on aniràs?" on anireu?
on dormiràs aquesta nit?

http://www.goear.com/listen/97c9b0d/this-is-the-life-amy-macdonald

Doncs això. A mi m'has tret les paraules de la boca. I ara me'n vaig a la Terreta, que m'estan esperant.

D'infeccions vàries

Tornant de Mallorca, i anant cap a Londres, passant per Il·líria...

És el que tenen els viatges físics, vull dir, els trajectes, que et fan passar les hores mortes reflexionant -i per això trobo tan nefastos - i superficialment adorables- invents com l'(a)Ipod.
La música et pot acabar infectant la visió, fent-te buscar fantasmes.

D'infeccions vàries, sobretots mentals, locures, sí, exacte, m'ho has tret de la boca Alícia.
Et rondava pel cap aquella cançó... i jo suposo que sí, que els viatginfeccions, al metro, caminant cap al campus,... et portaran a una locura com aquesta.

La cançó es diu "Mr CantóPositiu"

Acabo de sortir de la caixa, i m'estava anant bastant bé, però ara em deprimiré, per què ho vull tot: Va començar amb un petó, com coi va acabar així? Si només va ser un petó, només va ser un petó...
M'estic adormint, i ella crida un taxi, ell fa un piti, ella fa una calada, i ara se'n van al llit, i a mi se'm remou tot. I tot està dins del meu cap, però ara ella li toca el pit, i ell li treu el vestit... ah, deixeu-me en pau!
Es que no puc ni mirar, m'està matant i estic perdent el control. Gelosia, convertint sants en mar, nadant a través de cançons de bressol corrompudes, vomitant en les teves coartades,...
Només és el preu que he de pagar. El destí em crida i obro els ulls ansiosos, perqué sóc el Senyor CantóPositiu.

http://www.goear.com/listen/8984b36/mr.-brightside-the-killers


I, mhhh.... què era?
Ah, sí, que a Londres acabarà així. L'Alícia em mira, assenteix, somriu. "Espero que sí".

i autoresposta

Amb la pluja que caigué durant el cap de setmana i que em netejà les idees vaig topar-me amb una de les respostes més certes:

Tingues vergonya i reconeix de grat
que afecte únicament el sents per tu
Accepto que per molts ets estimat,
però està clar que no estimes ningú.
I tan brutal és l'odi que et domina
que contra teu no dubtes conspirar,
intentant convertir en una ruïna
aquell palau que hauries de guardar.
Pensa altrament i ja no et jutjaré.
Deu l'odi, i no l'afecte, ser albergat?
Sigues com sembles, dolç i rialler,
sigues amb tu mateix ben delicat.
Procrea un altre ser, per amor meu,
i la teva bellesa tingui hereu.

Sonet X de Shakespeare, trad. Gerard Vergés

For shame! deny that thou bear'st love to any,
Who for thyself art so unprovident.
Grant, if thou wilt, thou art beloved of many,
But that thou none lovest is most evident;
For thou art so possess'd with murderous hate
That 'gainst thyself thou stick'st not to conspire.
Seeking that beauteous roof to ruinate
Which to repair should be thy chief desire.
O, change thy thought, that I may change my mind!
Shall hate be fairer lodged than gentle love?
Be, as thy presence is, gracious and kind,
Or to thyself at least kind-hearted prove:
Make thee another self, for love of me,
That beauty still may live in thine or thee.

Queixa

Tornant de Mallorca, amb Ella Fitzgerald i el seu Stars fell on Alabama, acompanyat de'n Satchmo, em caigué això a les mans...

Pel que hagis fet no sentis desconsol:
la font d'argent té fang, punxes la rosa,
núvols i eclipsis celen lluna i sol
i al més tendre capoll el cuc reposa.
Tothom comet errors, i jo el primer
amb raons disculpant-te l'actitud,
prevaricant per fer-te una mercè
i exculpant-te els pecats amb promptitud.
T'exculparé la sensual ofensa
(de rival passo a ser el teu advocat)
actuant contra mi en legal defensa;
que així l'amor i l'odi has enfrontat.
De tal manera sóc còmplice teu,
oh dolç lladre, que em robes el que és meu.

Sonet XXXV de Shakespeare, trad. Gerard Vergés

No more be grieved at that which thou hast done:
Roses have thorns, and silver fountains mud;
Clouds and eclipses stain both moon and sun,
And loathsome canker lives in sweetest bud.
All men make faults, and even I in this,
Authorizing thy trespass with compare,
Myself corrupting, salving thy amiss,
Excusing thy sins more than thy sins are;
For to thy sensual fault I bring in sense--
Thy adverse party is thy advocate--
And 'gainst myself a lawful plea commence:
Such civil war is in my love and hate
That I an accessary needs must be
To that sweet thief which sourly robs from me.

la petarda aquesta..

El que no sé pas és com reaccionaré quan hagi de despenjar tot el que ara forma aquesta habitació. Al septembre s'acaba un període, els dos anys més feliços de la meva vida. Sense exagerar....
Què sentiré quan desclavi la targeta del Celler del suro? I aquestes notes tan delicioses de "que tinguis un nice day^^". I les entrades a l'expo de Thomas Bayrle, a la sala Beckett, el punt de llibre del Casal Pere III, els bastonets del restaurant Shinjuku, l'entrada per veure a Murakami, les de l'Imax, la postal de Tenerife, la pulsera de Galícia,...

Potser ho faig com una autòmata, tractant de no pensar-hi, evitant l'emoció fàcil, o potser ho faig amb un petit somriure, íntim, retent homenatge a cada un dels records que s'han anat acomulant de dos anys d'independència física.

Que jo no sé si allà serà com aquí, si a vosaltres dos us trobaré a faltar molt -hombreee!!- , o si em trobaré passejant pel barri algú que em digui: excuse me, do you speak in English? I am looking around for a job as electricist. Do you know something?- Com m'ha passat avui mateix, per exemple.

És igual. La filosofia ha de ser: Tot el que vingui serà bo (suposo.)

I me perdones.

Sí, els diners poden ser una excusa...

Sí, els diners poden ser una excusa..... sí, per discutir.

Al prospecte de la QM et diu que per viure nou mesos a Londres necessites 7.200L. I que abans d'entrar a la Universitat, t'han de fer un test a l'oficina de Benestar (?) per demostrar que seràs capaç de viure econòmicament per tu sol (volen dir sense la universitat). I que viure un més allà costa 800L.

Doncs bé, si volen parlar de diners, parlem de diners. Ja n'estic farta. I l'Alícia també.
És horrible que després de la il.lusió que tinc per explicar-ho a tothom, l'únic comentari global que m'ha recordat tothom és "oh, QUE GUAAAI... ooh, Londres es molt car, eh..!"

Doncs aneu tots a cagar. I me perdoneu. Per que ja n'està farta de sentir això, i l'esteu taladrant de mala manera. Per que no hiha millor manera de dinamitar la il.lúsió d'una persona li indiquis subtilment les dificultats del seu camí, o la inadequació dels seus propòsits. Felicitats.

Encara recordo què em va dir algú quan va ser la primera a saber que me n'anava. És igual. He viscut a Barcelona gairebé dos anys seguits, i tampoc és barat. De fet, és la ciutat més cara d'Espanya -i del nostre país, també, però això ja és obvi.- I si me n'he sortit bé fins ara -bé, no, he tocat fons econòmicament, però aquí estem- doncs també me'n puc sortir allà. O no? En el primer que puc estalviar és en l'alimentació, cap problema. Però sóc ben conscient que un bitllet de metro val uns 4 leuros... tot són conjuncions. I pota, i avall.

Ara, l'Alícia s'està partint interiorment, per que acaba de recordar que d'això, el senyor Valero en diu sub-literatura, i segrament em, ens, qualificarien d'aquells "que li xuparien la polla a Satanàs per un gram de talent a l'hora d'escriure". El senyor Valero té raó, i per això és el líder i punto.

De com els diners i el viatge poden ser una excusa

Alícia, per Déu, no val la pensa que et posis a plorar. NO PAGA LA PENA, literalment i amb majúscules. Ja sé que és dur, o sigui que para de fer-te la vícitima. Va, i ara que t'eixugues les llàgrimes... va, ja està. Doncs ara et diré que tu tampoc has fet gaires passos per fer-te perdonar. I que en l'únic que tens raó és que la relació està viciada. I sí, això només ho saps veure tu, i ella no. Però es veritat que tampoc et pots passar la vida aquí, quan vens, amb aquesta actitud.. tan autòmata, tan robòtica i maquinal. "Hola", per què toca, dos petons, perquè toca, sord-mutisme, perque creus que no paga la pena enfrontar-t'hi, i qui dia passa any empeny. Aquest fer teu de "silenci i muts i a la gàbia", de capejar el temporal, escapolir-te indignada a l'hora de les postres, mentre els sents parlar en veu baixa i com diuen "-no té raó", mentre tu fas com qui plou per evitar una bronca i tot aquest passotisme.. per algun lloc havia d'esclatar. però que esperaves, per l'amor de déu? que algun dia pararien? que es cansarien? que canviarien radicalment la seva actitud només en veure que tu estaves realment feta pols, reina...? Recorda que només per la condició d


[li acaben de fer una encerrona. L'ha anada a buscar ella, que és la psicòloga, i l'ha obligat a parlar per força. Contra la seva voluntat, ha hagut d'explicar, justificar, pressionada, entre l'espasa i la paret, amb els ulls boirosos. I quan al cap de mitja hora, ha marxat i l'ha deixada lliure per agafar un mocador i deixar de llepar-se les galtes, ha entès que l'altra, la contrincant encara no ha aprés a posar-se a la seva pell. que no l'ha entès ni potser l'entendrà mai, que no ha intentat imaginar com se sent de sola i desvalguda, que no entèn que un estímul negatiu "ah sí? tens el cap ple de pardals, ves fent, tu, ja veuràs com acabaràs" no és el mateix que "enhorabona, confio en tu i crec en la decisió que has pres." No és el mateix, i ara sap que ella no ho ha entès durant més de vint anys, i que era l'únic que demanava rebre, per que no ho havia sentit mai dels seus llavis.
Hi ha molt, molt més, minuts molt dolorosos en que l'únic que podia dir és un renec entre llavis expressant una impotència tan brutal que ni lloc deixava per a la ràbia -i per això, ara, gràcies, no té mal de cap-. Però es que no vol recordar més ni tampoc val la pena. L'hi ha fet prometre que abans de marxar al setembre li faria un pressupost; però té clar que no ho farà fins que no estigui enfadada ni trista.

I aquí està la pobra, que va parlant mentre jo teclejo amb fúria.

A sobre, quan l'ha deixada lliure amb la seva vergonya, humiliació i mocs, ha sentit les altres passes, que s'amagaven a escoltar darrere la porta en comptes d'anar a l'habitació a fer migdiada. S'havia limitat a callar, covard, més que covard, dóna la cara ja! i a passejar-se darrere la porta i mirant els llibres de la prestatgeria, com qui està absort llegint els títols dels lloms enquadernats.]