Those who have no principles are never more dangerous than when they reach the age when they lose all sense of shame. Their hearts are gangrened by depravity, they refine and polish up their first offences and convert them into heinous crimes while still believing they are still at the stage of minor misdemeanours.
Marquis de Sade, FLORVILLE AND COURVAL or FATALITY
[Aquells que no tenen principis mai són tan perillosos com quan arriben a l'edat en què perden to el sentit de la vergonya. Els seus cors estàn corsecats per la depravació, refinen i poleixen les seves primeres ofenses i les converteixen en crims atroços mentre creuen que encara estàn a l'edat de les faltes menors]
dimecres, 26 de gener del 2011
dissabte, 22 de gener del 2011
Que ens enganyin, sisplau
"no comprenem l'amor com un costum amable, com un costum pacífic de compliments i teles" Vicenç Andrés Estellés, L'Amant
Et penses que ets la única que té problemes. Et penses que ets la persona més infeliç del món. I t'ho creus. Es que n'estàs convençuda. El món gira al teu voltant. Vius sense motius. No has trobat res que t'atrapi. Has tingut la vida tan punyeterament fàcil que no tens res pel qual lluitar. El fet que t'hagis desenganxat de les persones, de la vida social, ho accentua més. És aquest anar a dormir sol i despertar-se sol, ocupant un llit doble que cada vegada sents més estranger i que cada cop et pertany una mica menys. No has fet res per merèixer això.
És veritat, no has fet res per merèixer això. pero ara sigues conciliadora: tanca els ulls i rememora una escena íntima al sofà de casa: L'eterna cadira de balancí, l'eterna televisió, una carícia amorosa a la galta, i uns ulls que de cop semblen menys imperatiu i segurs d'ells mateixos. I una pregunta, sola que ressona a l'aire, i que et va colpir més que mil imatges.
No entenem l'amor. Ens el poden ensenyar, el podem veure cada dia davant dels nostres ulls, però no l'entendrem mai. L'amor que es tenen els nostres pares no ens sembla amor. L'amor de les parelles grans, velles, no ens sembla de veritat. O potser ens sembla tan indiscutible, irresoluble, que ja no ens plantegem ni com funciona. El donem per un valor segur. És com, metàfora poc vàlida i un xic absurda, quan vas pel carrer: no vas pensant que potser a la següent passa s'acabarà l'aire i t'ofegaràs per que no podràs respirar. És com quan tens tota la salut del món, i quan te'n vas a dormir no penses: quina sort! avui no estic malalta, i no hi he pensat en tot el dia...
És així l'amor que hem vist. Per això experimentar-lo ens trasbalsa tant, suposo. Fins llavors no t'havies plantejat mai com es construeix una dinàmica social-parellil com la dels teus pares. És llavors, quan comences a intuir, només a intuir la dificultat que deu entranyar establir-se tota la teva vida amb la mateixa parella: tenir fills amb ell/ella, tenir un projecte comú: criar-los junts, preocupar-se junts, superar economies i famílies junts. Què sabíem de l'amor nosaltres? Res de res. Podem dir que sabíem molt de la passió, de la passió fogosa, de l'excitació, del perill, però no teníem ni punyetera idea de com construir un nucli familiar. Com construir una relació amb una persona a qui hem escollit per tota la vida. I mantenir-ho fins al final. Aquest misteri: la tolerància, la paciència, l'amor acostumat i quotidià. Una burrada d'anys. I quan ets petit penses que és lo normal, que per què no haurien d'estar junts? És la seva feina, no? criar-me i això. No penses, per exemple, en els problemes personals que hauran tingut a les seves vides. No et preguntes, per exemple, si també van donar carabasses a algú altre, si van ser mai rebutjats per altres amants, si algun dels teus progenitors podria haver estat qualsevol altra persona si la fortuna no hagués anat així.
I com que no t'ho planteges vius feliç i egoista, clar que sí, i et resulta lo més natural del món.
Però si per alguna casualitat, alguna vegada et dóna per preguntar-te com són les vides amoroses dels teus pares, o com havien estat, doncs això espanta. La majoria de les persones que he conegut no s'ha interessat ni ha preguntat mai als seus pares com es van conèixer, per què es van triar l'un a l'altre, com van decidir casar-se, si els va costar o no prendre la decisió de viure junts... que curiós, no?
ara que hi reflexiono, em semblen coses bàsiques. I que tots hauríem de saber com es van conéixer i enamorar els nostres pares. Què es van dir, que es van prometre...
Hauríem de poder saber, per exemple, que el nostre pare podria haver estat, si les coses haguessin anat d'una altra manera, un concertista, un instrumentista famós de Nàpols a qui la teva mare va conèixer en unes jornades sobre psicologia a Itàlia, i amb qui va mantenir un romanç durant mig any, entre Barcelona i Venècia, i que la va plantar per una milanesa amb qui, de fet, ja estava casat i que tocava la flauta travessera, mentre la teva mare l'esperava en una habitació d'hotel a Venècia.
Però llavors penses en aquella pregunta i se't regira tot: "i com és que em vas escollir a mi, eh?"
No saps d'on plouen i voldries restar cega i sorda, no haver-ho presenciat mai. En el fons, el que estàs demanat és que et tornin a enganyar, sisplau, i que et diguin que les coses són segures i càlides, i no fredes i cantelludes. Que els fets existeixen. Que l'amor existeix, i prova d'això és que els teus pares continuen junts, en la malaltia i en la salut.
Et penses que ets la única que té problemes. Et penses que ets la persona més infeliç del món. I t'ho creus. Es que n'estàs convençuda. El món gira al teu voltant. Vius sense motius. No has trobat res que t'atrapi. Has tingut la vida tan punyeterament fàcil que no tens res pel qual lluitar. El fet que t'hagis desenganxat de les persones, de la vida social, ho accentua més. És aquest anar a dormir sol i despertar-se sol, ocupant un llit doble que cada vegada sents més estranger i que cada cop et pertany una mica menys. No has fet res per merèixer això.
És veritat, no has fet res per merèixer això. pero ara sigues conciliadora: tanca els ulls i rememora una escena íntima al sofà de casa: L'eterna cadira de balancí, l'eterna televisió, una carícia amorosa a la galta, i uns ulls que de cop semblen menys imperatiu i segurs d'ells mateixos. I una pregunta, sola que ressona a l'aire, i que et va colpir més que mil imatges.
No entenem l'amor. Ens el poden ensenyar, el podem veure cada dia davant dels nostres ulls, però no l'entendrem mai. L'amor que es tenen els nostres pares no ens sembla amor. L'amor de les parelles grans, velles, no ens sembla de veritat. O potser ens sembla tan indiscutible, irresoluble, que ja no ens plantegem ni com funciona. El donem per un valor segur. És com, metàfora poc vàlida i un xic absurda, quan vas pel carrer: no vas pensant que potser a la següent passa s'acabarà l'aire i t'ofegaràs per que no podràs respirar. És com quan tens tota la salut del món, i quan te'n vas a dormir no penses: quina sort! avui no estic malalta, i no hi he pensat en tot el dia...
És així l'amor que hem vist. Per això experimentar-lo ens trasbalsa tant, suposo. Fins llavors no t'havies plantejat mai com es construeix una dinàmica social-parellil com la dels teus pares. És llavors, quan comences a intuir, només a intuir la dificultat que deu entranyar establir-se tota la teva vida amb la mateixa parella: tenir fills amb ell/ella, tenir un projecte comú: criar-los junts, preocupar-se junts, superar economies i famílies junts. Què sabíem de l'amor nosaltres? Res de res. Podem dir que sabíem molt de la passió, de la passió fogosa, de l'excitació, del perill, però no teníem ni punyetera idea de com construir un nucli familiar. Com construir una relació amb una persona a qui hem escollit per tota la vida. I mantenir-ho fins al final. Aquest misteri: la tolerància, la paciència, l'amor acostumat i quotidià. Una burrada d'anys. I quan ets petit penses que és lo normal, que per què no haurien d'estar junts? És la seva feina, no? criar-me i això. No penses, per exemple, en els problemes personals que hauran tingut a les seves vides. No et preguntes, per exemple, si també van donar carabasses a algú altre, si van ser mai rebutjats per altres amants, si algun dels teus progenitors podria haver estat qualsevol altra persona si la fortuna no hagués anat així.
I com que no t'ho planteges vius feliç i egoista, clar que sí, i et resulta lo més natural del món.
Però si per alguna casualitat, alguna vegada et dóna per preguntar-te com són les vides amoroses dels teus pares, o com havien estat, doncs això espanta. La majoria de les persones que he conegut no s'ha interessat ni ha preguntat mai als seus pares com es van conèixer, per què es van triar l'un a l'altre, com van decidir casar-se, si els va costar o no prendre la decisió de viure junts... que curiós, no?
ara que hi reflexiono, em semblen coses bàsiques. I que tots hauríem de saber com es van conéixer i enamorar els nostres pares. Què es van dir, que es van prometre...
Hauríem de poder saber, per exemple, que el nostre pare podria haver estat, si les coses haguessin anat d'una altra manera, un concertista, un instrumentista famós de Nàpols a qui la teva mare va conèixer en unes jornades sobre psicologia a Itàlia, i amb qui va mantenir un romanç durant mig any, entre Barcelona i Venècia, i que la va plantar per una milanesa amb qui, de fet, ja estava casat i que tocava la flauta travessera, mentre la teva mare l'esperava en una habitació d'hotel a Venècia.
Però llavors penses en aquella pregunta i se't regira tot: "i com és que em vas escollir a mi, eh?"
No saps d'on plouen i voldries restar cega i sorda, no haver-ho presenciat mai. En el fons, el que estàs demanat és que et tornin a enganyar, sisplau, i que et diguin que les coses són segures i càlides, i no fredes i cantelludes. Que els fets existeixen. Que l'amor existeix, i prova d'això és que els teus pares continuen junts, en la malaltia i en la salut.
dimarts, 18 de gener del 2011
25 coses sobre tu.
REGLAS: Una vez que te han etiquetado, debes escribir una nota con 25 cosas aleatorias sobre ti. Ya pueden ser hechos, hábitos, gustos, objetivos... Al terminar, eliges a 25 personas y las etiquetas, incluyendo a la persona que te ha etiquetado a ti, porque evidentemente quiere saber cosas de ti.
1. Faig això per demostrar-me, d'una vegada per totes, que puc ser honesta amb mi mateixa i no mentir-me per no preocupar-me del que diràn.
2. Sempre sóc deshonesta.
3. Tinc exactament els mateixos arguments per estar a favor que per estar en contra, per això mateix no opino mai. I també perquè odio que em cataloguin.
4. Adoro la literatura, o, si més no, la idea de la literatura.
5. M'encanta l'autocompassió, fet que xoca amb el punt número 6.
6. Sóc cínica, sarcàstica i irònica, tant com puc. I si en sabés més, ho seria més. Sobretot amb els desconeguts.
7. Tinc por a conèixer persones. Tinc por a estar sola.
8. No m'agraden els amics. Necessito saber que tinc amics.
9. He fugit de Barcelona exactament igual com quan quatre anys abans vaig fugir de Balaguer.
10. Mitifico. Mitifico massa coses, massa persones, massa fets culturals, massa icones. Iconitzo fins a la sacietat.
11. M'avorreixen les explicacions. El cas més que improbable de que algú em demani d'explicar algo ho faig de manera curta, poc agraciada i sense detalls. Probablement per això ningú m'acaba entenent.
12. Sóc la persona més gelosa que conec (viva). En això estic excloent als antagonistes de les bones novel·les.
13. I egoïsta. No necessàriament emparada per l'excusa "sóc filla única".
14. L'esforç per ser simpàtica em costa horrors. Quasi tant com l'esforç per passar d'una vida passiva, estàtica i sedentària a una vida en moviment.
15. Em sento incòmoda amb massa coses. Entre elles, amb els meus progenitors, el meu cos i l'independentisme salvatge i arrauxat.
16. Crec en la burgesia. No sabré mai que és treballar dur, i considero que la meva vida ha estat tan fàcil que no tinc dret a queixar-me per res.
17. Per això odio queixar-me, i com més va, més possibilitats hi han de que un dia ho deixi tot penjat i me'n vagi a viure a Eritrea.
18. La meva vida amorosa és densa com el riu Corb, calmosa com el Noguera Pallaresa i neta com el riu Sec al seu pas per Cerdanyola.
19. M'estimo i m'odio a parts exactament iguals. I així amb totes les persones que conec i m'importen.
20. La meva inestabilitat és tan extrema com aparenta, sobretot amb la pujada d'hormones.
21. Mataria per conèixer anglesos que m'oferissin l'estímul cultural, urbà, underground i hipster que vull -en sentit literal-. I per aprendre anglès amb ells al mateix temps.
22. M'encanta explicar cuentos xinos i al mateix temps desespero per no cridar l'atenció de la gent i passar desapercebuda.
23. Menteixo. Ni quan, ni sobre què, ni a qui. Menteixo i punto.
24. Filologia: La meva salvació. Aquell etern tornà'començar. La tortura més exquisida. Allò que somio que em rescati i m'alimenti, però que no crec sincerament que aconsegueixi.
25. La cultura és probablement el valor al qual dóno més importància. Fins i tot qualifico a la meva xarxa social segons els coneixements culturals que tinguin. M'importa més que llegeixis a Rilke i a Plath què que siguis nazi.
1. Faig això per demostrar-me, d'una vegada per totes, que puc ser honesta amb mi mateixa i no mentir-me per no preocupar-me del que diràn.
2. Sempre sóc deshonesta.
3. Tinc exactament els mateixos arguments per estar a favor que per estar en contra, per això mateix no opino mai. I també perquè odio que em cataloguin.
4. Adoro la literatura, o, si més no, la idea de la literatura.
5. M'encanta l'autocompassió, fet que xoca amb el punt número 6.
6. Sóc cínica, sarcàstica i irònica, tant com puc. I si en sabés més, ho seria més. Sobretot amb els desconeguts.
7. Tinc por a conèixer persones. Tinc por a estar sola.
8. No m'agraden els amics. Necessito saber que tinc amics.
9. He fugit de Barcelona exactament igual com quan quatre anys abans vaig fugir de Balaguer.
10. Mitifico. Mitifico massa coses, massa persones, massa fets culturals, massa icones. Iconitzo fins a la sacietat.
11. M'avorreixen les explicacions. El cas més que improbable de que algú em demani d'explicar algo ho faig de manera curta, poc agraciada i sense detalls. Probablement per això ningú m'acaba entenent.
12. Sóc la persona més gelosa que conec (viva). En això estic excloent als antagonistes de les bones novel·les.
13. I egoïsta. No necessàriament emparada per l'excusa "sóc filla única".
14. L'esforç per ser simpàtica em costa horrors. Quasi tant com l'esforç per passar d'una vida passiva, estàtica i sedentària a una vida en moviment.
15. Em sento incòmoda amb massa coses. Entre elles, amb els meus progenitors, el meu cos i l'independentisme salvatge i arrauxat.
16. Crec en la burgesia. No sabré mai que és treballar dur, i considero que la meva vida ha estat tan fàcil que no tinc dret a queixar-me per res.
17. Per això odio queixar-me, i com més va, més possibilitats hi han de que un dia ho deixi tot penjat i me'n vagi a viure a Eritrea.
18. La meva vida amorosa és densa com el riu Corb, calmosa com el Noguera Pallaresa i neta com el riu Sec al seu pas per Cerdanyola.
19. M'estimo i m'odio a parts exactament iguals. I així amb totes les persones que conec i m'importen.
20. La meva inestabilitat és tan extrema com aparenta, sobretot amb la pujada d'hormones.
21. Mataria per conèixer anglesos que m'oferissin l'estímul cultural, urbà, underground i hipster que vull -en sentit literal-. I per aprendre anglès amb ells al mateix temps.
22. M'encanta explicar cuentos xinos i al mateix temps desespero per no cridar l'atenció de la gent i passar desapercebuda.
23. Menteixo. Ni quan, ni sobre què, ni a qui. Menteixo i punto.
24. Filologia: La meva salvació. Aquell etern tornà'començar. La tortura més exquisida. Allò que somio que em rescati i m'alimenti, però que no crec sincerament que aconsegueixi.
25. La cultura és probablement el valor al qual dóno més importància. Fins i tot qualifico a la meva xarxa social segons els coneixements culturals que tinguin. M'importa més que llegeixis a Rilke i a Plath què que siguis nazi.
Dhiarrhoea
I'm struggling between the idea of blending myself with all that people and the idea of me-myself alone, in the vast sea & tide of society coming forwards and backwards instictively, unstoppably. I feel comfortable being a single individual in a society knowing I've detached myself from all any possible plural life or nightlife. I've cutted any relationships with anyone. I hardly ever propose any plan to the ones left here, with me. I never discuss with them for the plans. I can spend lots of hours in home without being annoyed, it's all right with me. I'm used to that loneliness. I don't feel the raving for going out. Not at all. Dancing? Meeting people? Forget me, it's too much work for me to take the trouble to do the effort. And that's how am I spending my days, one after the other. On the other hand, if I want to know some specific people, I'll join certain societies & clubs. But I won't trouble myself taking the effort of "making friends", being the first to talk, introducing myself to my classmates & companions. I'm sorry, but no, thank you.
And now, tell me mum, am I missing the opportunity of my being here? Do you think my sociability HAS, MUST be improved for my being here or it is not that important? Thought it must be said that it is not entirely MY fault. English people are so hard and difficult to meet. They close themselves up to part-time staying students. They would only address international students if they would stay here from the beginning of the degree to the end. Am I more forgivable then? This is what truly interests me: Would yyou think I'm wasting my time for not blending up? Would you blame me of that? Mother?
And now, tell me mum, am I missing the opportunity of my being here? Do you think my sociability HAS, MUST be improved for my being here or it is not that important? Thought it must be said that it is not entirely MY fault. English people are so hard and difficult to meet. They close themselves up to part-time staying students. They would only address international students if they would stay here from the beginning of the degree to the end. Am I more forgivable then? This is what truly interests me: Would yyou think I'm wasting my time for not blending up? Would you blame me of that? Mother?
dijous, 13 de gener del 2011
Page not found
The page you requested was not found
ÉS aquell etern tornar a començar,és la joventut sempre renovada.
De dins la boirina del massa pensar
salta una paraula
tota il.luminada
amb un sentit nou: la boira es desfà,
tot el pensament reprèn arrencada;
aquesta paraula un dia et pendrà
a tu, també a tu, veient-la estampada;
i a tos ulls sorpresos també brillarà
en aquell moment com tot just creada.
Seré jo que hauré entrat de traïdor
dins de casa teva quan menys te'n temies,
i que m'hauré estat allà en la foscor
per dies i dies,
fins que una vegada, veient-te tot sol
en la teva cambra reclòs en tristesa,
te saltaré a sobre com un raig de sol
amb el meu etern crit de jovenesa.
Te'm ficaré als ulls, te'm ficaré al cor.
Mon brillant punyal fins a les entranyes
t'entrarà, donant-te la vida amb la mort.
Joan Maragall
dilluns, 3 de gener del 2011
Subscriure's a:
Missatges (Atom)