Aldo Manutio era un escriptor i impressor italià al qual se li atribueix l'honor d'inventar les tipografies i establir el patró de publicacions que coneixem avui en dia. El seu lema personal Festina Lente és un savi consell que dissenyà amb una àncora entrellaçada amb dofins. Els dofins rabiosos i la sòlida àncora il·lustren una veritat paradoxal: El progrés bo i veritable flueix de la unió entre l'impetuositat i l'alentiment. Ens surt millor quan ho fem lentament i tot i així ens donem pressa.

divendres, 26 de novembre del 2010

Possessed

Continuem amb la poesia.

Aquest fragment, particularment, per aquella nostàlgia que tinc dels llibres vells de casa, dels tés amb gerds de diumenge a la tarda, d'aquells dissabtes de lleure suau, Neil Young i westerns a la tele, i aquells dinars de núvols i son. Sabina de fons als matins.

I'm further than loving you. When worms
will have a cold diner with my body
they'll have an aftertaste of you. And it is you
who has indecently been loved by me
until a sharp bend: quenched on you,
you are excited now, go after
another body, and you refuse my peace.
I am nothing but the hand with which you palpate.


Gabriel Ferrater

dimarts, 16 de novembre del 2010

I will not be young again

Now that I scarcely have 16 hours to write 1500 words about Cervantes, and Bennet, is when my lyricism awakens in me and claims for a little taste of poetry (again). To feed it, I chose Jaime Gil de Biedma. I think I made the right decision with him.

I will not be young again

That life was seriously going on
one gets it later on
-like all youngsters, I came

to sweep away everything life could offer.

To leave trace I wished
and go off in applauses
-growing old, dying, were merely
the dimensions of the theatre.

But time has past
and the unpleasant truth peeps out:
growing old, dying,
is the only plot in the play.

Jaime Gil de Biedma

diumenge, 14 de novembre del 2010

PROPERTIES OF THE SORROW

You will assume the voice of a people
and it will be the voice of your people

and you will be, forever, people,
and you'll suffer, and you'll wait,
and you'll be always in the dust
a dust cloud will follow you.
And you'll be hungry, and you'll be thirsty,
you won't be able to write the poems,
and you'll be quiet all the night
while your people sleeps,
and only you will be awaken,
and you'll be awaken for all.
You were not born to be asleep:
you were given birth to watch over
in the long night of your people.
You will be the living word,
the living, bitter word.
Words won't exist no more,
but the man assuming the sorrow
of his people, and it is a silence.
You'll stop counting the syllables,
lacing the knot on your tie:
you'll be a people, walking
between a bitter cloud of dust
high the life and high the nations,
an ennobled condition.
Not all will be, however, silence.
So you will say the just word,
you'll say it in the right, just moment.
You won't say your word
with an anthological will,
but honestly,
furiously, without thinking

in any posterity,
if it's not your people's.
Perhaps you are killed or perhaps
you are laughed at, perhaps you are betrayed;
those are all banalities.
What is worth is the conscience
of being nothing if you're not your people.
And you, gravely, have chosen.
After your strict silence,
decidedly you walk.


Vicent Andrés Estellés

divendres, 12 de novembre del 2010

On vas, bonica?

Parles com l'emperadriu Sissí
I balles com la Nina
Tota la teva roba és del Desigual
I hi han esmalts i vernissos a les teves ungles, oi tant.

Vius en un piset alternatiu
Al costat autèntic del barri de Gràcia
On guardes els CD's de Sabina i Manel
I una amiga del Jordi Labanda.

Però on vas, cuca
Quan estàs sola al teu llit
Explica'm els pensaments que et ronden
Vull mirar dins del teu cap, oi tant.

He vist els cursos artístics
als quals et vas apuntar
I la cançó de colònies que vas crear
La teva dolcesa s'accentua cada cop més.

Quan te'n vas de vacances
Vas a un poblet de la Costa Brava
Amb un bikini d'última moda
I les cames i l'esquena se't fiquen morenes

Quan cau la neu se't veu a Vielha
Amb tots els de la jet-set
I xarrupes Brut Rosée
Però mai et mulles els llavis, no pas.

Però on vas, carinyo
Quan estàs sola al llit
No m'explicaràs els pensaments que et ronden
Vull mirar dins el teu cap, oi tant.

El teu nom s'escolta en altes esferes
Coneixes el Conseller de Cultura
Et va enviar passis per al TNC
I només els fas servir per riure una estona, a-ha-ha-ha

Diuen que quan et casis
Serà amb un burgès sociata
Però no entenen d'on véns
I em pregunto si de debò els hi importa o què.

On vas, carinyo
Quan estàs sola al teu llit
Diga'm què et ronda per dins
Vull fer-li una ullada al teu cap, oi tant.

Recordo els carrerons de Balaguer
Dos crios banyant-se al riu
Però tocats per una ambició flamejant
Que els crema les etiquetes classistes, i ho intenten.

O sigui que mira'm a la cara, A
I recorda només qui ets
Després, si això, ja m'oblidaràs
Però sé que per dins et ronda encara aquell cuc.

dimarts, 9 de novembre del 2010

Things you should know about me.

1. I need to sleep with somebody, without meaning that I love you.
2. I do not trust you, and even though I like you.
3. I would do lots of crazy, silly things for you. (well, maybe you probably do not need to know that piece of infomation, but still...)
4. I am so difficult to deal with, and at the same time I need attention.
5. I am awfully bad at relationships: I am not used to.
6. It is hard for me to combine relationship and social life. I cannot picture the union of these two spheres. (but i would like to feel comfortable with it)
7. (probably the most important) I will no be able to love somebody until I do not love myself completely.

Extract from "All the stuff you ever wanted to know about yourself (in a sentimental level) but never dared to ask", by Alice Compton. Issue #1: P. 8/11/2010

Vistes angleses

Una noia entra al pub cada dilluns a quarts d'onze i es demana un tè i un panet per esmorzar. Entre queixalada i queixalada, treu apunts, subratlla i devora les pàgines fotocopiades, que encara conserven la tebior de la impressora a injecció.
És curiós, sempre seu a la mateixa taula, amagada al fons a l'esquerra. Aliena a tot el que passa al seu voltant, sembla una noia impermeable. Marxa, com jo, a tres quarts de dotze. Jo sempre me la miro detingudament mentre em bec el cafè, i sempre marxo darrera seu. Ella va a l'edifici d'Enginyeria, jo tinc una classe a Dret. M'encanta aquest moment voyeur, encara que sembli malaltís el reconéixer-ho.
La tardor travessa les parets de vidre i arriba en forma de malenconia. Ho tenyeix tot de tristesa matinal. Els nuvolets de vapor que s'aixequen de les tasses calentes semblen més autèntics si les fulles, xopes de la pluja nocturna, cauen a les taules de fusta amb giragonses i tombarelles. De l'arbre a la taula, i de fusta a fusta: Algunes espeteguen contra les portes de vidre.
Jo ric, i m'espanto de que la vida em sembli tan fàcil a vegades. Els matins en aquest pub són tranquils i relaxats, amb parelles d'estudiants que xiuxiuegen per damunt dels pancakes, i els clients de sempre, que contemplen el paisatge humà tot xarrupant les respectives pintes.
Cap a les deu arriben els obrers que aixequen els edificis nous a la universitat, i treballen just al cantó: Congelats, engoleixen amb desfici ous ferrats, salsitxe, mongetes i bacó, entaforant-ho tot a dins la boca sense ordre ni concert, com si els hi anés la vida. Aquests calaixos amb dents masteguen, roseguen i trituren les proteïnes com si res, maquinalment. Em fascinen.

divendres, 5 de novembre del 2010

Jo només cito els tòpics.

Había empezado a leer la novela unos días antes. La abandonó por negocios urgentes, volvió a abrirla cuando regresaba en tren a la finca; se dejaba interesar lentamente por la trama, por el dibujo de los personajes. Esa tarde, después de escribir una carta a su apoderado y discutir con el mayordomo una cuestión de aparcerías volvió al libro en la tranquilidad del estudio que miraba hacia el parque de los robles. Arrellanado en su sillón favorito de espaldas a la puerta que lo hubiera molestado como una irritante posibilidad de intrusiones, dejó que su mano izquierda acariciara una y otra vez el terciopelo verde y se puso a leer los últimos capítulos. Su memoria retenía sin esfuerzo los nombres y las imágenes de los protagonistas; la ilusión novelesca lo ganó casi en seguida. Gozaba del placer casi perverso de irse desgajando línea a línea de lo que lo rodeaba, y sentir a la vez que su cabeza descansaba cómodamente en el terciopelo del alto respaldo, que los cigarrillos seguían al alcance de la mano, que más allá de los ventanales danzaba el aire del atardecer bajo los robles. Palabra a palabra, absorbido por la sórdida disyuntiva de los héroes, dejándose ir hacia las imágenes que se concertaban y adquirían color y movimiento, fue testigo del último encuentro en la cabaña del monte. Primero entraba la mujer, recelosa; ahora llegaba el amante, lastimada la cara por el chicotazo de una rama. Admirablemente restallaba ella la sangre con sus besos, pero él rechazaba las caricias, no había venido para repetir las ceremonias de una pasión secreta, protegida por un mundo de hojas secas y senderos furtivos. El puñal se entibiaba contra su pecho, y debajo latía la libertad agazapada. Un diálogo anhelante corría por las páginas como un arroyo de serpientes, y se sentía que todo estaba decidido desde siempre. Hasta esas caricias que enredaban el cuerpo del amante como queriendo retenerlo y disuadirlo, dibujaban abominablemente la figura de otro cuerpo que era necesario destruir. Nada había sido olvidado: coartadas, azares, posibles errores. A partir de esa hora cada instante tenía su empleo minuciosamente atribuido. El doble repaso despiadado se interrumpía apenas para que una mano acariciara una mejilla. Empezaba a anochecer.
Sin mirarse ya, atados rígidamente a la tarea que los esperaba, se separaron en la puerta de la cabaña. Ella debía seguir por la senda que iba al norte. Desde la senda opuesta él se volvió un instante para verla correr con el pelo suelto. Corrió a su vez, parapetándose en los árboles y los setos, hasta distinguir en la bruma malva del crepúsculo la alameda que llevaba a la casa. Los perros no debían ladrar, y no ladraron. El mayordomo no estaría a esa hora, y no estaba. Subió los tres peldaños del porche y entró. Desde la sangre galopando en sus oídos le llegaban las palabras de la mujer: primero una sala azul, después una galería, una escalera alfombrada. En lo alto, dos puertas. Nadie en la primera habitación, nadie en la segunda. La puerta del salón, y entonces el puñal en la mano. la luz de los ventanales, el alto respaldo de un sillón de terciopelo verde, la cabeza del hombre en el sillón leyendo una novela.

Julio Cortázar, Final del Juego (1956)

[i com dos asteroides que han desviat sa ruta, direm que ha estat fantàstic, direm que ha estat sa lluna]