Una noia entra al pub cada dilluns a quarts d'onze i es demana un tè i un panet per esmorzar. Entre queixalada i queixalada, treu apunts, subratlla i devora les pàgines fotocopiades, que encara conserven la tebior de la impressora a injecció.
És curiós, sempre seu a la mateixa taula, amagada al fons a l'esquerra. Aliena a tot el que passa al seu voltant, sembla una noia impermeable. Marxa, com jo, a tres quarts de dotze. Jo sempre me la miro detingudament mentre em bec el cafè, i sempre marxo darrera seu. Ella va a l'edifici d'Enginyeria, jo tinc una classe a Dret. M'encanta aquest moment voyeur, encara que sembli malaltís el reconéixer-ho.
La tardor travessa les parets de vidre i arriba en forma de malenconia. Ho tenyeix tot de tristesa matinal. Els nuvolets de vapor que s'aixequen de les tasses calentes semblen més autèntics si les fulles, xopes de la pluja nocturna, cauen a les taules de fusta amb giragonses i tombarelles. De l'arbre a la taula, i de fusta a fusta: Algunes espeteguen contra les portes de vidre.
Jo ric, i m'espanto de que la vida em sembli tan fàcil a vegades. Els matins en aquest pub són tranquils i relaxats, amb parelles d'estudiants que xiuxiuegen per damunt dels pancakes, i els clients de sempre, que contemplen el paisatge humà tot xarrupant les respectives pintes.
Cap a les deu arriben els obrers que aixequen els edificis nous a la universitat, i treballen just al cantó: Congelats, engoleixen amb desfici ous ferrats, salsitxe, mongetes i bacó, entaforant-ho tot a dins la boca sense ordre ni concert, com si els hi anés la vida. Aquests calaixos amb dents masteguen, roseguen i trituren les proteïnes com si res, maquinalment. Em fascinen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada