Pel que sembla, l'experiència està anant al revés. No sé si es deu al canvi d'horari, al canvi del fred i la pluja o al canvi de l'idioma. Però en principi jo ara no hauria d'estar de ressaca ni esperant que m'enviis un altre missatge al mòbil ni amb l'estòmac buit ni aquest mal de cap. Tampoc hauria d'haver deixat tot el que he deixat ni tolerar aquest desordre general. No hauria de lligar-me -en el sentit de connectar amb, no de tirar la canya- amb una sola persona ni beure com si tingués quinze anys. Ni anar amb minifaldilla pel carrer a vuit graus centígrads. Ni deixar de respondre mails i cartes. Ni hauria d'estar al llit, rebolcant-me en la meva misèria i envoltada de caixeds buides d'ibuprofè, sinó a Covent Garden, a Camdem o a Portobello.
Tot es gira del revés. Ara se m'ocorre el títol d'aquest post. No tinc més paraules per a tu, Alícia, només que els propers cops siguis més desconfiada, i llencis més miradetes als desconeguts. Aquesta mena d'històries es converteixen en anècdotes boníssimes quan les expliques en aquella sobretaula de cafè amb els amics que no veus des de fa tres mesos.
Però sobretot, Alícia, sigues conscient del que t'han donat i aprofita les hores més dures. Aprofita les hores dures i no les blanes i les gentils, les amables i disteses estones de converses. Sua tot l'alcohol, sua tota la cansalada i aprofita l'esforç: D'altra manera, la sang, suor i llàgrimes s'hauran escolat per la pica de qualsevol manera, com si cremessis dos-cents euros cada setmana, bufant i fent ampolles.
PD: La banda sonora d'aquest post es Country Girl dels Primal Scream i In the orning de Razorlight.
I molt, molt al fons, Allí donde solíamos gritar dels Love of Lesbian i The Scientist, o Fix You de Coldplay.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada