Provem d'encaixar en escenes boniques. En museus farcits de quadres indesxifrables amb llavos vermells. En parades de metro desangelades amb tacons nous. Provem de ser persones independents que no s'immuten si plou, que busquen paraigues preparats dins de bolsos gegants. Provem de ser persones autònomes que ballen soles fins a les sis del matí rebutjant el contacte físic d'altri, persones autosuficients que no donen menjar als ocells del parc i que llueixen reculls poètics i llibres d'arquitectura sota el braç.
I a vegades ens en sortim. Gràcies a una mà que t'agafa i el fa giravoltar mentre una càmara anònima immortalitza el teu somriure congelat, te'n surts. Gràcies a una gerra de crispetes i a un posat d'avorriment mortal, "vols venir amb mi?", te'n surts. Gràcies a un joc de mirades i a un parell de frases tirades a l'aire amb una certa olor a desacostumat, et despertes al matí següent i penses que te'n surts.
Però tres moments de glòria són el resultat d'un centenar de llits buits, nits en blanc, maquillatge gastat i solitud massa coneguda. Volem ser persones d'èxit, parlar, riure, ser el graciós del grup, que vulguin ser amics nostres, "ah, doncs jo a Barcelona genial", volem que ens adorin per on passem. És la superfície. No és una disjuntiva lineal: És una disjuntiva feta a estrats.
Sota la greixosa, greixosa simple i suau superfície neda un oceà tèrbol de malícia i furor maníac.
"La gent em fastigueja. No sóc capaç de caure bé a la gent, tampoc sóc capaç d'interessar-me per ells. Tots els meus somriures són fingits, no mouria un dit per ningú. M'avorreixen. M'avorreix la estupidesa humana, els problemes dels altres, els problemes de persones que no han tingut mai problemes. Que m'expliquin la seva vida. Que esperin que els hi expliqui la meva. Que estiguin expectants, que esperin que expliqui anècdotes, acudits, gràcies. Que esperin que tingui èxit i em demanen amb veu amable com estic. Que dónin per descomptat que comparteixo les seves preocupacions. Això és el pitjor. I ningú s'adona, ningú se n'adona mai, de que només parlo amb ells per no parlar sola, per passar l'estona, per no avorrir-me més, per no semblar un bitxo raro." No es culpa Teva, Alícia. No, refusa-ho. Pla ja havia escrit aquestes frases abans de que tu haguessis tingut temps de néixer. Llegiu el Quadern Gris, ignorants, i mossegueu-vos la llengua. Res de ximpleries de "ui, està molt nihilista, avui". Se'n riu, mare meva. L'Alícia se'n riu i tu també, cansada. Avui ha somiat en una carta que no duia segell, en unes colònies on era satèl.lit, en una escena de sexe horrible, desapareixent amb el so d'un mòbil que li ha fos el son.
Escriu per buscar-se. L'Alícia espera que alguna Gran Veritat sigui revelada abans que es faci clar. I no para de repetir-se que això deu ser una epifania, una epifania de debò, perquè si no, no estaria escrivint a les 4 del matí, sense son i furibundament, malgrat la gana i el cansament.
La noia del museu buscava amgú amb qui compartir els quadres. Hi havia molts nois moderns, alts, esprimatxats, amb ulleres i camises de quadres, que estaven sols. Cap l'ha mirada. Molts es fixaven en una noia preciosa de llavis roig-cirera que duia barret de felpa, una trena rossa llarga fins al cul i acabada en un llaç de vellut i que arrossegava del braç un noi-braçalet. L'altra es mirava les escenes, talment una obra de teatre feta d'improvització en viu. Es mirava els cossos, fascinada, amb aquella atenció al fet d'estar vivint la vida amb els ulls dels altres. S'otorgava el rol d'espectadora, no el d'actriu. No era de les que salten sense xarxa, de les que es llençen al buit sense arnès. Aquesta noia, que havia canviat les classes universitàries per un passeig entre Rothko i Matisse amb el pretext d'uns amics visitants, s'estava asseguda a la única cadira de la seva habitació, escrivint com una boja a les tres del matí, intentant controlar el doll de pensaments disbauxats que fluien directament dels seus dits i anaven a petar contra la pantalla sense ordre ni concert, però amb la màxima rigorositat ortogràfica possible.
Aquella noia rellegeix el que ha escrit, tot aixecant una cella de perplexitat i desdeny. Tanta tonteria junta. Desitja que algun dia fos famosa i la gent li comprés un llibre amb els seus escrits estèrils i sense significat. Almenys així haurien tingut algun sentit. Desitja que algú l'entengués. Decideix que el 20 d'abril enviarà flors al seu poble natal per correu electrònic. Que l'endemà al matí es llevarà, netejarà el terra i que no tindrà por de la gent. Que algun dia no serà tan rar.
Aquesta història, com la vida, és una història inconclusa. Sense final. No té The End ni crèdits. No té, tampoc, conclusió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada