Estic perduda a Londres (per primer cop). Però avui, una ànima caritativa, aterrissada de feia quatre dies provinent de Barcelona cheered me up. I després d'uns somriures catalans, una conversa franca, molta atenció, dues abraçades fortíssimes i un descobriment preciós al carrer dels totxos, puc dir que estic més consolada i , francament, em sento amb més forces per continuar endavant -a pesar de l'ingent quantitat de feina que tinc, i de que marxo cap allà baix en menys de quinze dies. Que rara és la vida.
Unes altures així, (Such great heights) de Postal Service, fa així:
Estic pensant que és un signe, que les pigues
Als nostres ulls són reflexos i quan
Ens besem estan perfectament alineades
I he d'especular que el mateix Déu
Ens va fer de forma corresponent com
Peces de puzle del fang
Cert, pot semblar un període, però
Són pensaments com aquest que enganxen el meu preocupat
Cap quan ets lluny quan et trobo a faltar fins a la mort
Quan estiguis per allà fora a la carretera
Bastantes setmanes de shows i quan busquis
A la ràdio, espero que aquesta cançó et guiï a casa
Ens veuran saludant des de unes altures
Així, 'baixeu ja', diran
Però tot es veu perfecte des de ben lluny,
'baixeu ja,' però ens hi quedarem...
He provat tan bé com sabia deixar-ho tot a la teva
Màquina, però el ritme persistent sonava
Fluix quan l'escoltava
Francament això no volarà. Sentiràs
Els aguts més aguts i els baixos més baixos amb
Les finestres barrades quan això et guiï a casa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada