Tinc aquest impuls, certament suïcida, d'esborrar tot el que he escrit fins ara. Sí, i què? Res important a dir. Tot són còpies. Tot són poemes d'altri, Cançons traduïdes. Bah! No saps fer res interessant?
Per què et penses que la teva és més important que la dels altres, de vida?
Per què et penses que tens dret a escriure en un blog?
Per que et penses que no es mereixen llegir-te, i dins el teu caparró pervers té tant de sentit la idea d'escriure sense que ningú ho sàpiga i amb la fantasia de que ningú et llegeix i de que estàs sola al món? (calleu, Saïd, Blanca, torneu al vostre llibre. Guimi, atrapal's.)
Quant d'autodespreci, no?
Quant verí, no?
Quant amargament autocomplaent, i com t'hi rebolques.... diga'm, Alícia, t'agrada llepar-te les ferides? arrencar-te les crostres i remenar les llagues? Deixa'm que et digui que es nota.
Si és cert que escrivim per desmentir-ho, tal com citen tots els blogs catalans, doncs... doncs... bé... he perdut el fil de la meva pròpia ironia. Bah. És igual, el sarcasme ja no es ven gaire bé avui en dia. Queda millor l'autosuficiència.
(per una vegada, estic en desacord amb el que escric, i enfurismada, estic temptada d'apretar el Supr fins que tot sigui blanc-blanc-blanc i després negre-negre-negre)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada