Rosanna

La Rosanna va arribar d’imprevist, el dimarts va entrar per la porta i encara és aquí. No es que em sobtés la seva manera brusca de presentar-se: A voltes truca abans, a voltes ho fa subtilment: S’esllangueix com una gata, sense molestar, i te la trobes al menjador de casa. Aquest cop però, era tot diferent: No l’esperava. No, pitjor. Va dir que no vindria. M’ho va assegurar el dia en que l’esperava, el dijous passat. L’esperava amb les portes obertes, la meva millor camisa i trufes al congelador. Va ser llavors quan em va dir, amb un somriure: “no, Alícia, crec que no passaré a fer-te una visita durant una bona temporada... tinc altres assumptes entre mans, saps?” Es feia la interessant. Mentre m’ho deia es fumava un cigarret a l’estil françoise, creuant una cama sobre l’altra i recolzant-se a la barra del Bristol. Aixecava una cella amb un somriure Chanel vermellíssim. Va ser aleshores quan em van començar els malsons. En vaig tenir cada nit, fins que va arribar de cop.

Però abans d’explicar-vos-ho, he de recordar com ens varem conèixer. Devia tenir uns quinze anys, i quan la vaig veure per primer cop, vaig saber que seríem amigues tota la vida. Ara que hi penso, crec que era amiga seva fins i tot des d’abans de conèixer-nos. Sí, va ser en ple febrer, amb el fred de la nit de Carnaval...