Des dels divuit

Molt bé, ja l'has trobat. Potser et vaig donar jo el link, potser has investigat una mica pel teu compte, potser te'n recordaves del post de "la petarda aquella" i ho has trobat pel teu compte. Doncs apa, ja tens el premi i ja ho pots llegir. Oh, no creguis que em sap greu: Una cosa és escriure-ho, que ajuda bastant, però la teràpia no acaba fins que no es fa públic -encara que per sort, de moment mai ningú ha llegit aquest bloc, encara-. Però és aquesta ínfima possibilitat, el que és terapèutic. El pensar que un amic podria ensopegar-hi per casualitat i descobrir-ho... en el fons és consolador SI tens en compte que vaja, que d'això no en parlo cada dia. Bé, jo ja m'entenc. Apa, que si t'agrada la sinceritat morbosa i bruta, disfrutaràs tant com jo, guapet.

Des dels divuit, i des de que vaig venir a Barcelona a estudiar (bé, jo no, l'Alícia, clar), sempre ha aspirat a renéixer en una nova faceta. Sempre ha volgut formar part d’aquell col.lectiu de barcelonins –poblerins renegats, m’és igual- de 27 a 30 anys. Barcelonins de revista i propaganda, que són fans de Jacques Tati i Karostami, que són dissenyadors, dissenyadors gràfics, fotògrafs, busca-tendències, cool-hunters, fashionistes... que són amics del Salva G. i l’Enric Montefusco, que han sortit a fer birres amb la Lyona, el Balmes i el Manrique... Que són habituals de la Filmoteca i hi busquen Kurosawa, o sinó van als Verdi escoltant Lou Reed. A més no són els que llegeixen l’EP3, el Calle20 o l’EME, sinó que hi col.laboren ressenyant exposicions de la Iguapop i la Mito, llibres de la Fnac i concerts de l’Heliogàbal i l’H2O. Són els que surten per Gràcia un divendres al mes, normalment per la Virreina o el Sol Soler. Per celebrar aniversaris s’apunten a la Razz, i evidentment agafen les anticipades per la Fnac també. Prefereixen el Rita’s Rouge al Boadas, i tant poden passar pel Candela en ple Raval com per l’Elephant a Sarrià. I els diumenges al matí fan footing pel passeig paral.lel a la Diagonal de Zona Universitària, i si han d’anar a la platja baixen a Sitges.

Però els preferix en la seva faceta nocturna, quan insisteixen a fer la primera a LeBaignoire, un cafè a l’AnticTeatre Cafè –perquè en són socis- o passar per l’Herbolari. No els veuràs a la Ciutadella si no llegeixen, posem per cas... El Acoso de Carpentier o American Psycho d’Ellis. Ja fa temps que van riure amb el Nocilla Lab, i es van emocionar amb Arròs Covat, que per cert, retrata la seva puta vida a la perfecció, pavo. No es parlen amb gent que tingui menys de dos-cents amics al Facebook, ni amb algú que no hagi estat penjat en una foto del Flick.

Per cert, qualsevol dia et convidaran al Lliure, allà dalt, perquè el seu acompanyant els ha fallat i ha hagut d’escriure un article d’última hora. Passen de la política nacional, per temes de salut, i s’apunten a tots els concerts de l’EuskalEtxea, i a tots els recitals de l’Horiginal. Desprecien el Lletraferit per la seva vulgaritat, igual que l’Udón (però segur que han menjat el menú Ramen-a Nena per dinar). Es qüestió d’adaptar-s’hi. Segur que et recomanen els millors locals de Mitte, a Berlin, i els monuments més freqüentats de la zona alta d’Amsterdam. I saben que Sofia i Praga són ciutats brutals, però no tant com Lisboa. Reneguen del camp anglès, perquè segur que un va tenir una mala experiència en una cottage de Suffolk, i després ho va anar contagiant.

D’això se’n diu una aspiració social.

Fins i tot els hi perdonarie que no coneguessin Gogol Bordello.

Pensa en els seus somnis l'Alícia, i és curiós perquè n'és perfectament conscient de la inconsistència i la buidor que ostenten. I a sobre en fa bandera, i li encanta lluir aquest nihilisme i aquesta frivolitat tan postmoderns. Que segur que queden molt bé si els pronuncies a les tres del matí amb un Gauloises sobre els llavis i davant d’un públic de pseudo-modernillos gafapastes i fans de Pulp.

I a vegades, al cap d’una estona, té la espantosa sensació de que mai estarà satisfeta amb ella mateixa i es despreciarà per ser tan hipòcrita, irrealista, covarda i vanitosa. Però el fet, es tracta, estimats amics, de 1) acceptar-se a un mateix tal i com és, 2) estimar-ho, com s'estima la veritable naturalesa de les coses.