Alícia, per Déu, no val la pensa que et posis a plorar. NO PAGA LA PENA, literalment i amb majúscules. Ja sé que és dur, o sigui que para de fer-te la vícitima. Va, i ara que t'eixugues les llàgrimes... va, ja està. Doncs ara et diré que tu tampoc has fet gaires passos per fer-te perdonar. I que en l'únic que tens raó és que la relació està viciada. I sí, això només ho saps veure tu, i ella no. Però es veritat que tampoc et pots passar la vida aquí, quan vens, amb aquesta actitud.. tan autòmata, tan robòtica i maquinal. "Hola", per què toca, dos petons, perquè toca, sord-mutisme, perque creus que no paga la pena enfrontar-t'hi, i qui dia passa any empeny. Aquest fer teu de "silenci i muts i a la gàbia", de capejar el temporal, escapolir-te indignada a l'hora de les postres, mentre els sents parlar en veu baixa i com diuen "-no té raó", mentre tu fas com qui plou per evitar una bronca i tot aquest passotisme.. per algun lloc havia d'esclatar. però que esperaves, per l'amor de déu? que algun dia pararien? que es cansarien? que canviarien radicalment la seva actitud només en veure que tu estaves realment feta pols, reina...? Recorda que només per la condició d
[li acaben de fer una encerrona. L'ha anada a buscar ella, que és la psicòloga, i l'ha obligat a parlar per força. Contra la seva voluntat, ha hagut d'explicar, justificar, pressionada, entre l'espasa i la paret, amb els ulls boirosos. I quan al cap de mitja hora, ha marxat i l'ha deixada lliure per agafar un mocador i deixar de llepar-se les galtes, ha entès que l'altra, la contrincant encara no ha aprés a posar-se a la seva pell. que no l'ha entès ni potser l'entendrà mai, que no ha intentat imaginar com se sent de sola i desvalguda, que no entèn que un estímul negatiu "ah sí? tens el cap ple de pardals, ves fent, tu, ja veuràs com acabaràs" no és el mateix que "enhorabona, confio en tu i crec en la decisió que has pres." No és el mateix, i ara sap que ella no ho ha entès durant més de vint anys, i que era l'únic que demanava rebre, per que no ho havia sentit mai dels seus llavis.
Hi ha molt, molt més, minuts molt dolorosos en que l'únic que podia dir és un renec entre llavis expressant una impotència tan brutal que ni lloc deixava per a la ràbia -i per això, ara, gràcies, no té mal de cap-. Però es que no vol recordar més ni tampoc val la pena. L'hi ha fet prometre que abans de marxar al setembre li faria un pressupost; però té clar que no ho farà fins que no estigui enfadada ni trista.
I aquí està la pobra, que va parlant mentre jo teclejo amb fúria.
A sobre, quan l'ha deixada lliure amb la seva vergonya, humiliació i mocs, ha sentit les altres passes, que s'amagaven a escoltar darrere la porta en comptes d'anar a l'habitació a fer migdiada. S'havia limitat a callar, covard, més que covard, dóna la cara ja! i a passejar-se darrere la porta i mirant els llibres de la prestatgeria, com qui està absort llegint els títols dels lloms enquadernats.]
