Que ens enganyin, sisplau

"no comprenem l'amor com un costum amable, com un costum pacífic de compliments i teles" Vicenç Andrés Estellés, L'Amant

Et penses que ets la única que té problemes. Et penses que ets la persona més infeliç del món. I t'ho creus. Es que n'estàs convençuda. El món gira al teu voltant. Vius sense motius. No has trobat res que t'atrapi. Has tingut la vida tan punyeterament fàcil que no tens res pel qual lluitar. El fet que t'hagis desenganxat de les persones, de la vida social, ho accentua més. És aquest anar a dormir sol i despertar-se sol, ocupant un llit doble que cada vegada sents més estranger i que cada cop et pertany una mica menys. No has fet res per merèixer això.
És veritat, no has fet res per merèixer això. pero ara sigues conciliadora: tanca els ulls i rememora una escena íntima al sofà de casa: L'eterna cadira de balancí, l'eterna televisió, una carícia amorosa a la galta, i uns ulls que de cop semblen menys imperatiu i segurs d'ells mateixos. I una pregunta, sola que ressona a l'aire, i que et va colpir més que mil imatges.

No entenem l'amor. Ens el poden ensenyar, el podem veure cada dia davant dels nostres ulls, però no l'entendrem mai. L'amor que es tenen els nostres pares no ens sembla amor. L'amor de les parelles grans, velles, no ens sembla de veritat. O potser ens sembla tan indiscutible, irresoluble, que ja no ens plantegem ni com funciona. El donem per un valor segur. És com, metàfora poc vàlida i un xic absurda, quan vas pel carrer: no vas pensant que potser a la següent passa s'acabarà l'aire i t'ofegaràs per que no podràs respirar. És com quan tens tota la salut del món, i quan te'n vas a dormir no penses: quina sort! avui no estic malalta, i no hi he pensat en tot el dia...
És així l'amor que hem vist. Per això experimentar-lo ens trasbalsa tant, suposo. Fins llavors no t'havies plantejat mai com es construeix una dinàmica social-parellil com la dels teus pares. És llavors, quan comences a intuir, només a intuir la dificultat que deu entranyar establir-se tota la teva vida amb la mateixa parella: tenir fills amb ell/ella, tenir un projecte comú: criar-los junts, preocupar-se junts, superar economies i famílies junts. Què sabíem de l'amor nosaltres? Res de res. Podem dir que sabíem molt de la passió, de la passió fogosa, de l'excitació, del perill, però no teníem ni punyetera idea de com construir un nucli familiar. Com construir una relació amb una persona a qui hem escollit per tota la vida. I mantenir-ho fins al final. Aquest misteri: la tolerància, la paciència, l'amor acostumat i quotidià. Una burrada d'anys. I quan ets petit penses que és lo normal, que per què no haurien d'estar junts? És la seva feina, no? criar-me i això. No penses, per exemple, en els problemes personals que hauran tingut a les seves vides. No et preguntes, per exemple, si també van donar carabasses a algú altre, si van ser mai rebutjats per altres amants, si algun dels teus progenitors podria haver estat qualsevol altra persona si la fortuna no hagués anat així.
I com que no t'ho planteges vius feliç i egoista, clar que sí, i et resulta lo més natural del món.

Però si per alguna casualitat, alguna vegada et dóna per preguntar-te com són les vides amoroses dels teus pares, o com havien estat, doncs això espanta. La majoria de les persones que he conegut no s'ha interessat ni ha preguntat mai als seus pares com es van conèixer, per què es van triar l'un a l'altre, com van decidir casar-se, si els va costar o no prendre la decisió de viure junts... que curiós, no?
ara que hi reflexiono, em semblen coses bàsiques. I que tots hauríem de saber com es van conéixer i enamorar els nostres pares. Què es van dir, que es van prometre...
Hauríem de poder saber, per exemple, que el nostre pare podria haver estat, si les coses haguessin anat d'una altra manera, un concertista, un instrumentista famós de Nàpols a qui la teva mare va conèixer en unes jornades sobre psicologia a Itàlia, i amb qui va mantenir un romanç durant mig any, entre Barcelona i Venècia, i que la va plantar per una milanesa amb qui, de fet, ja estava casat i que tocava la flauta travessera, mentre la teva mare l'esperava en una habitació d'hotel a Venècia.
Però llavors penses en aquella pregunta i se't regira tot: "i com és que em vas escollir a mi, eh?"
No saps d'on plouen i voldries restar cega i sorda, no haver-ho presenciat mai. En el fons, el que estàs demanat és que et tornin a enganyar, sisplau, i que et diguin que les coses són segures i càlides, i no fredes i cantelludes. Que els fets existeixen. Que l'amor existeix, i prova d'això és que els teus pares continuen junts, en la malaltia i en la salut.