tantes coses que deixo enrera, i no paren de preguntar-me si estic nerviosa pel que em ve al davant. "Nerviosa de què? si no sé que m'espera!"
Durant les últimes 48 hores he pensat en més de cinquanta maneres d'actualitzar el post d'ara. Cinquanta maneres de començar a escriure- Però le compres d'última hora, l'últim sopar, les últimes trucades, els últims missatges, la maleta, les útlimes despedides, m'ho han impedit. I ara reflexiono i no li trobo cap sentit a a aquesta obsessió que sentim tots per "lúltim" acte, sigui quin sigui, que fem sempre abans de començar un ritual que no hem començat mai abans. Vlem repetir coses que sentim familiars, actes mecànics, que ens ajudin a sentir més seguretat abans de moure'ns un pas enllà, abans d'entrar en un terreny inconegut: fer un viatge, marxar a algun lloc, fer un pas definitu cap endavant, vaja, fer quelcom que canvii la teva vida o el teu entorn dràsticament.
crec que estic massa espessa per pensar, i em sap greu. volia fer quelcom grandiloqüent per que quan toeni a visitar això d'aquí a un temps estigui orgullosa del que vaig escriure hores abans d'un canvi tan important en la mevavida. però sóc tan nihilista que no crec en l'autoapreci com a teràpia contra minusvaloració personal. per tant, que rebente tot.

Jo apretaré fort les dents, apretaré fort els punys.

Bye bye, hasta otro ratito.