This is the end, my friends, the end

Hem acabat exàmens. Ara és temps de maletes, paperassa i de no pensar en el que em/ens espera.
Què coi, me'n vaig a celebrar Sant Joan. Bones vacances, Alícia.

Sol naixent

Sol rebel, Vell estúpid ocupat,
Com goses a través de les finestres,
I a través de les cortines, visitar-nos?
Han de respondre als teus moviments les estacions dels amants?
Insolent i pedant desgraciat, vés i crida
Als estudiants tardaners i als aprenents amargats,
Vés i digues als caçadors reials que el rei muntarà,
Crida les formigues del camp als oficis de recol·lecta;
L'amor, com tot, no coneix estacions ni clima,
Ni hores, dies, mesos, que són estrips del temps.

Tons rajos tan reverends, i forts
Per què deus pensar ?
Jo podria eclipsar-los i tapar-los amb un parpelleig,
Però no voldria perdre-la de vista tanta estona.
Si els seus ulls no han encegat els teus,
Busca, i demà explica'm,
Si tant les Índies exòtiques com les meves
Són on les vares deixar, o jeuen aquí amb mi.
Pregunta per aquells reis que veieres ahir,
I sentiràs, "Tots aquí en un llit jeuen."

Ella tots els estats, i tots els prínceps jo ;
No hi ha res més ;
Els prínceps ens imiten; comparat a això,
tots els honors són mímica, tota la riquesa alquímia.
Tu, Sol, ets la meitat de feliç del que nosaltres ho som,
En això el món s'hi ha esmerçat ;
La teva edat demana calma, i si els teus deures eren
Escalfar el món, ho has ben complert escalfant-nos a nosaltres.
Brilles ara per nosaltres, i ets a tot arreu;
Aquest llit és el teu centre, aquestes parets la teva esfera.

John Donne

I no semblar tonta

Vine a la tarda: farem una clara a casa durant el capvespre mentre escoltem Antònia Font. Després podem anar a fer canyes a un euro al Gat Negre... podem anar a buscar una piadina per Gràcia o crepes per emportar...
Després podem fer un mojito al Sssh! o anar a casa i fer-los nosaltres, a no ser que vulguis anar a un bar dels que t'agraden a tu a fer birres (més birres). Un cop a casa ens podem relaxar i posar-nos còmodes... o muntar la nostra rave privada!!
Amb la condició de que l'endemà no hagis de fer res. Llavors ens podem aixecar amb calma, ens preparem uns entrepans i anem a la platja amb calma. Com ho veus?

(M'ancantarie saber dir això algun dia)

Tendreses

És graciós, això de que pugem comentaris el dia abans dels exàmens. I diu molt, molt... però no gaire de bo.

"Si sou amb mi per què us enyoro,
si us tinc aquí doncs per què m'emociono?
Lo cor d'una filòloga és una mar
i tot l'univers no l'ompliria;
Jo potser me'n vaig
però els records es quedaran amb mi.
Amics meus, deixeu-me riure!"

20/5/2010

Des dels divuit

Molt bé, ja l'has trobat. Potser et vaig donar jo el link, potser has investigat una mica pel teu compte, potser te'n recordaves del post de "la petarda aquella" i ho has trobat pel teu compte. Doncs apa, ja tens el premi i ja ho pots llegir. Oh, no creguis que em sap greu: Una cosa és escriure-ho, que ajuda bastant, però la teràpia no acaba fins que no es fa públic -encara que per sort, de moment mai ningú ha llegit aquest bloc, encara-. Però és aquesta ínfima possibilitat, el que és terapèutic. El pensar que un amic podria ensopegar-hi per casualitat i descobrir-ho... en el fons és consolador SI tens en compte que vaja, que d'això no en parlo cada dia. Bé, jo ja m'entenc. Apa, que si t'agrada la sinceritat morbosa i bruta, disfrutaràs tant com jo, guapet.

Des dels divuit, i des de que vaig venir a Barcelona a estudiar (bé, jo no, l'Alícia, clar), sempre ha aspirat a renéixer en una nova faceta. Sempre ha volgut formar part d’aquell col.lectiu de barcelonins –poblerins renegats, m’és igual- de 27 a 30 anys. Barcelonins de revista i propaganda, que són fans de Jacques Tati i Karostami, que són dissenyadors, dissenyadors gràfics, fotògrafs, busca-tendències, cool-hunters, fashionistes... que són amics del Salva G. i l’Enric Montefusco, que han sortit a fer birres amb la Lyona, el Balmes i el Manrique... Que són habituals de la Filmoteca i hi busquen Kurosawa, o sinó van als Verdi escoltant Lou Reed. A més no són els que llegeixen l’EP3, el Calle20 o l’EME, sinó que hi col.laboren ressenyant exposicions de la Iguapop i la Mito, llibres de la Fnac i concerts de l’Heliogàbal i l’H2O. Són els que surten per Gràcia un divendres al mes, normalment per la Virreina o el Sol Soler. Per celebrar aniversaris s’apunten a la Razz, i evidentment agafen les anticipades per la Fnac també. Prefereixen el Rita’s Rouge al Boadas, i tant poden passar pel Candela en ple Raval com per l’Elephant a Sarrià. I els diumenges al matí fan footing pel passeig paral.lel a la Diagonal de Zona Universitària, i si han d’anar a la platja baixen a Sitges.

Però els preferix en la seva faceta nocturna, quan insisteixen a fer la primera a LeBaignoire, un cafè a l’AnticTeatre Cafè –perquè en són socis- o passar per l’Herbolari. No els veuràs a la Ciutadella si no llegeixen, posem per cas... El Acoso de Carpentier o American Psycho d’Ellis. Ja fa temps que van riure amb el Nocilla Lab, i es van emocionar amb Arròs Covat, que per cert, retrata la seva puta vida a la perfecció, pavo. No es parlen amb gent que tingui menys de dos-cents amics al Facebook, ni amb algú que no hagi estat penjat en una foto del Flick.

Per cert, qualsevol dia et convidaran al Lliure, allà dalt, perquè el seu acompanyant els ha fallat i ha hagut d’escriure un article d’última hora. Passen de la política nacional, per temes de salut, i s’apunten a tots els concerts de l’EuskalEtxea, i a tots els recitals de l’Horiginal. Desprecien el Lletraferit per la seva vulgaritat, igual que l’Udón (però segur que han menjat el menú Ramen-a Nena per dinar). Es qüestió d’adaptar-s’hi. Segur que et recomanen els millors locals de Mitte, a Berlin, i els monuments més freqüentats de la zona alta d’Amsterdam. I saben que Sofia i Praga són ciutats brutals, però no tant com Lisboa. Reneguen del camp anglès, perquè segur que un va tenir una mala experiència en una cottage de Suffolk, i després ho va anar contagiant.

D’això se’n diu una aspiració social.

Fins i tot els hi perdonarie que no coneguessin Gogol Bordello.

Pensa en els seus somnis l'Alícia, i és curiós perquè n'és perfectament conscient de la inconsistència i la buidor que ostenten. I a sobre en fa bandera, i li encanta lluir aquest nihilisme i aquesta frivolitat tan postmoderns. Que segur que queden molt bé si els pronuncies a les tres del matí amb un Gauloises sobre els llavis i davant d’un públic de pseudo-modernillos gafapastes i fans de Pulp.

I a vegades, al cap d’una estona, té la espantosa sensació de que mai estarà satisfeta amb ella mateixa i es despreciarà per ser tan hipòcrita, irrealista, covarda i vanitosa. Però el fet, es tracta, estimats amics, de 1) acceptar-se a un mateix tal i com és, 2) estimar-ho, com s'estima la veritable naturalesa de les coses.

El primer de juny

Sí, el primer de juny. I espero que valgui per dos.
Hauria estat perfecte fer-ho el dia 11 i no el dia 13, però tot és perdonable oi?

Tinc moltes coses al cap, ara mateix, i no sé per on començar a buidar el pou... el problema de pitjar tecles en comptes de rascar un grafit contra el paper, és que cada vegada que intentes buidar el pou, no ho fas amb una galleda sòlida, sinó amb un colador. Més o menys va per aquí la metàfora.

Molt bé, ho farem així: Primer diré nihilisme, i després parlaré de tu. I això-això-això, tan petit o tan llarg o tan curt, que no li vull dir actualització ni post ni "pollesenvinagre" no parlarà de Londres, tampoc. Per què no hi ha necessitat ni ganes. Senzillament constataré que encara no ho tenim assumit: Nem-ho-n'hi (bueno, "nemoni") tots, a viure a un lloc on no he estat mai i no visitat mai ni com a turista. Ah, companys. Quins misteris m'esperen.

Nihilista: Després de veure Platónov, de Txèkhov -o per fer justícia al muntatge madrileny i castellanot, Chéjov. I encara més nihilista després de llegir Mário de Sá-Carneiro i estudiar el primer modernisme portuguès -saudade i saudosismo, paúlismo, oh sí, quin plaer-. M'he tornat encara més nihilista des de que ha començat el juny. Espero, pel bé de tots els que tindran el plaer de conviure amb mi a l'estiu, que se'm dilueixi una mica aquest no creure en la humanitat, en les persones, en la bondat natural i en la bona fe dels altres.

I ara tu. Recordo que em vas demanar si podies llegir Des dels divuit. Doncs tot seguit te'l penjo.

Records de l'Arboç

Un chien en un bar qui gesticule au crit au coin de la rue, "qu'est qu'il y arrive, c'est homme là?" il se demande passant babord. Le chien ne le regarde pas.
Dans an autre coin de la rue, une jeune fille sans Ipod pousse un feble sourire: avec un gest enfammée, presque eléctrique, le chien à mignotte le regarde fixement, il n'y a pas du hasard: il s'agite, simplement, de la grandeur de ser qui est, petit.